10

 

A FLOR DE PELL

 

Surto de Santa Maria del Mar encara tremolosa. La cerimònia no s’ha acabat encara però jo no vull ser-hi present a l’hora de les fotografies, de les felicitacions, de les abraçades.... L’Alex i la Laura s’han casat i ja formo part del seu passat, estic segura que ni tan sols se n’adonaran de la meva absència.

Amb passos lents faig el curt trajecte del Passeig del Born fins al carrer del Rec on visc amb la meva Sole. No tinc prou esma ni per plorar, fa temps que vaig prendre una decisió i no me’n penedeixo. Temps al temps, veurem qui ha escollit el millor camí. L’Alex em va deixar per anar-se’n amb la Laura pocs mesos abans de la data fixada pel nostre casament, amb un acte de covardia imperdonable, ja que no va ser capaç de dir-m’ho a la cara, sinó que ho vaig saber mitjançant una carta escrita des de Paris, signada pel meu ex i la seva Laura (fins aleshores, la meva millor amiga). Havien decidit assistir junts a un curset de mim a la capital francesa, tot iniciant entre els dos un idil•li, que feia temps s’hi gestava a la meva esquena.

Va ser un cop molt dur que em va fer sofrir i allunyar-me’n de la resta del món. Vaig deixar l’Institut del Teatre i vaig dedicar-me de ple a cercar feina fins col•locar-me en l’Agència de Viatges on encara treballo.

Mica en mica vaig anar asserenar-me’n. Defugí viure amb els pares i poguí llogar un pis al barri de la Ribera a molt bon preu ja que quan el vaig agafar estava en estat molt precari. Amb l’ajut de la família el férem habitable i confortable i he pogut refer-me, fugint, això sí, de tota vida social. Aquelles quatre parets es convertiren en el meu santuari particular al que no deixava entrar a ningú.

La Sole ha estat el meu millor remei. Cap de les persones que conec ho pot comprendre i sovint em critiquen volent ajudar-me. De què tenen por?. He trobat amb ella l’equilibri que tant necessitava.

Ella sempre està al meu costat, silenciosa quan jo callo, contenta quan m’agafen els cinc minuts de bogeria, prudent i amistosa. Mai m’ha portat la contrària. Em fa costat en les meves reflexions i quan em miro al mirall, em diu com em troba.

Però arribar en aquest punt perfecte de simbiosi entre dues parts no fou cosa fàcil. Tenia por de caure en un pou buit, en no ser mai més acceptada per a ningú, en ser víctima d’una obsessió malaltissa que m’allunyés dels meus.
Tancada a casa, amb la meva Sole ho tenia tot. Després d’una jornada de treball de vuit hores, darrera un mostrador, fent anar l’ordinador i cercant rutes turístiques pels meus clients, és confortable retrobar-me amb ella. Sopem plegades davant la tele i sempre estem d’acord amb el programa. Mira que he viscut temps amb gent i m’he trobat sovint amb forces conflictes de convivència. No tothom és capaç de respectar l’entorn on viu i de vegades les paraules sorgien pujades de to i les baralles freqüentaven fins l’amnistia corresponent, quan tots centràvem el cap i fèiem el propòsit de posar-hi remei (fins a la propera escaramussa).

Malgrat aquesta vida tranquil•la i davant les reiterades i silencioses crítiques dels meus, abans d’acceptar-la del tot i fer-la ben meva, vaig iniciar unes vacances pel Mediterrani en un creuer que em va dur per les costes de França i Itàlia, on en una de les illes del Sud, vaig retrobar-me amb la “Illa Negra” de Pablo Neruda, on ell va viure exiliat tan de temps i em va venir a la memòria aquella pel•lícula dirigida pel Michael Radford titulada “El Cartero y Pablo Neruda” i la seva musica que tantes vegades posarem als capvespres abans d’anar a dormir plegades. Passejant per la sorra de la platja, endinsant-me pels caminois que duien muntanya amunt fins arribar al punt més alt on tot es confonia: el mar i el cel en un mateix color, sense diferències ni matisos. El cel, la mar, el vent, jo i les meves cabòries. Jo i les meves necessitats, jo i la meva petita llibertat a defensar a tot preu.

No obstant, a la meva tornada, vaig trucar a velles amistats del Institut del Teatre i un seguit de nits de dissabte s’ompliren de sopars i retrobaments. El Lluís va intentar lligar amb mi d’una manera encantadora, el pobre. Va insistir a dur-me a l’estrena de “Chicago” i després d’una volta amb la seva moto per l’Arrabassada vam acabar aturats en un mirador, sota el Tibidabo, abraçats i en un llarg petó que mai s’acabava. S’havia fet de nit i les llumetes de la ciutat, als nostres peus, havien creat l’ambient propici perquè jo m’hagués deixat dur per un rampell del que em vaig penedir immediatament. En Lluís no era el meu tipus i feia massa temps que anava a la meva. Quan em va retornar a casa li vaig parlar prou clar com per que no es fes il•lusions vers la meva persona.

En aquella època i aconsellada per una cosina, vaig inscriure’m a un curset de “Tai-txi” que es feia a les nits, prop de casa, al carrer de Princesa. Vaig acceptar en un últim intent de no tancar-me amb mi mateixa i va ser la solució definitiva. A mida que anava aprenent nous moviments i la tècnica de la meditació, jo anava agafant una solidesa de caràcter i un aplom que fou decisiu per acceptar d’una vegada per totes, els meus sentiments vers la veritable companya de la meva vida: la Sole, la soledat, la solitud en la que m’havia reclòs des de la separació amb l’Alex. He après a viure sola, i a no dependre de ningú. No et trobes sola si estàs en pau amb tu mateixa, si saps rodejar-te de petites coses que t’omplin i et facin feliç.

Com ja he dit abans, ella no em traeix, ni em critica. Ella és una bona companya a la que no vull mai renunciar. Jo l’he triada lliurament i ella m’ha acceptat de ple.

Camí de casa, compro un pom de roses que ompliran de color i aroma la meva solitud. 

Joana