11

 

PLAÇA DE LA LLIBERTAT

 

Cada cop que obro les persianes i miro pel balcó la meva plaça, no sé el que es remou dintre meu. Aquesta placeta és tot un símbol per a mi i la meva recent conquerida llibertat personal. Visc a la part alta, tocant el carrer de l’Oreneta. He lluitat molt per poder establir-me en un espai normalitzat i on poder conviure sense pors ni complexes.
Sempre he estat una noia un xic conflictiva. Estic catalogada com a discapacitada psíquica, és a dir, no arribo al coeficient de les persones normals, però tampoc sóc gaire retardada, estic, segons diuen, en la frontera del “borneline”. La meva família sempre m’ha ajudat i quan la mare va morir, als meus quinze anys, van ser el pare i el meu germà gran, l’Andreu, qui em van seguir protegint. De petita, a la menor contrarietat, m’agafava un atac epilèptic. Gràcies a la medicació aquests atacs han anat disminuït progressivament, però sempre estic en perill que es repeteixin.
Sé llegir i escriure, ho faig molt a poc a poc, però aconsegueixo assabentar-me de tot, i això, segons el meu germà, és el més important. Als divuit anys vaig entrar a treballar a un Taller Escola, amb altres discapacitats psíquics i físics i com que jo, al seu costat, era més espavilada, al cap d’uns mesos d’anar omplint caixetes amb llapis de colors, em van posar a la centraleta telefònica.
L’Andreu, el meu germà, sempre se m’ha endut amb ell, d’excursió, als balls de la festa major, al cinema.... Els seus consells, les seves atencions, han vestit la meva personalitat i l’ha enfortida en més d’una ocasió. Encara recordo, durant una de les primeres excursions al Montseny, quan jo fugia de tots els bitxets del bosc, (les aranyes m’aterraven, tot insecte em feia angúnia,) i ell em va fer una llarga reflexió que em va ajudar a treure’m la por de sobre. Em va parlar de la cadena “tròfica” (aquesta parauleta mai l’oblidaré). Que tots formem part de la Mare Natura i que tot ser viu té una correlació interactiva. Que els insectes són part de l’alimentació de moltes aus, que al mateix temps, aquestes són cruspides per altres animals i així successivament.... Va ser una llarga conversa amb molts exemples. L’Andreu em va ensenyar a estimar i respectar el meu entorn i de mica en mica, les meves aprensions van anar desapareixent.
Quan ell es va fer “geganter”, és a dir, formava part de la colla que passejava els Gegants per les cercaviles de les festes majors, em va fer entrar al grup de grallers i tabalers que els acompanyaven. Cada divendres a la nit anava als assaigs i vaig aprendre a tocar el tabal. Aquesta experiència ha estat definitiva per a mí. Ningú sap el que una experimenta quan, darrera els Gegants, vas tocant el timbal amb totes les forces del teu cor i les gralles cridaneres fan ballar els gegants, i els nens et veuen passar amb un ulls oberts com unes taronges, i la gent aplaudeix, i els cap-grossos empaiten als badoques i no gaire lluny, els trabucaires fan un soroll de mil dimonis.... i jo, seguint el ritme, fent anar les baquetes sobre el meu tabal, amb totes les forces del meu cor...
Pam, pam, retaplam....!”Marxa d’En Kumera”.... Pam, repam, retaplam...!. “La cirereta”... Retaplam, pam, pam...” Gironella”.... “Marieta cistellera”... Pam, retaplam, pam, pam...! “La presó del rei de França”... sí, sí, tabalejant amb totes les forces del meu cor, com si la meva vida depengués del soroll que faig. Sí, sí, amb orgull, amb ràbia, amb força, amb amor...
Durant aquest temps, jo em vaig enamorar d’un dels meus monitors del Taller, en Roger. Era un xicot molt amable que ens respectava i poques vegades s’enfadava. Sempre bromejava amb mi i al hora d’esmorzar se’m seia al costat i em convidava a prendre una taronjada o un aigua mineral (no podia beure ni cafés ni begudes estimulants, per la meva epilèpsia). Jo sempre he sabut que no podia il•lusionar-me, que mai passaria de ser un bon company, un bon cap d’equip, però jo me’l vaig començar a estimar com una dona i a experimentar els primers desigs sexuals. Es va fer tan evident el meu enamorament, que tothom va començar a burlar-se de mi. Jo, aleshores, m’amagava, i quan ell se’m apropava, jo m’escapava. I tots se’n reien, fent-se brometes entre ells. I jo em volia fondre ...Fins el dia que el Roger es va acomiadar per anar a treballar en un altre centre de la Cooperativa. Ho va fer d’una manera tan delicada... Em va dur dues roses i em va fer un petó a la galta, tot dient. – “has estat una bona companya i et desitjo molta sort, però a la que puguis, fot el camp d’aquí, tu vals molt i pots fer un altre feina, prova-ho!” – i se’n va anar i el meu cor se’m va encongir i vaig haver de tancar-me al lavabo per poder amagar el meu plor.
Quan l’Andreu va començar a sortir amb la Roser vaig estar molt contenta. Es casarien i aviat em farien tieta.... Al cap d’un temps, van iniciar les obres de rehabilitació del nostre pis del carrer de Puigmartí. Viurien a casa, amb el pare i amb mi, però havien de fer-hi moltes obres, doncs la casa era vella. Jo vaig ajudar amb el que vaig poder, l’Andreu era feliç i això feia que estimés la Roser malgrat experimentar cert recel o rebuig per part d’ella... No sé, era una sensació estranya, no podia dir que no em tractés bé, al contrari, era prou afectuosa amb mi, però...L’Andreu no se n’adonava de res i jo no volia capficar-me amb els dimonis de les meves pors. Però, una tarda....
Jo no havia anat a treballar perquè m’havia vingut la regla i em trobava molt malament i m’havia quedat a la meva habitació, dormint, després de prendre’m un Gelocatil i una camamilla. El pare i l’Andreu eren a la feina i em vaig quedar sola fins que les veus de la Roser i d’una desconeguda em van desvetllar.
- I la teva cunyada viurà amb vosaltres?
- Sí, noia, l’Andreu no la deixarà mai... se l’estima massa. Ja ho hem discutit més d’un cop, però no afluixa. A ella i el pare els tindré per “insecula seculorum...”. Vols que et faci un cafè?
- No, gràcies. Ensenya’m les teves coses que m’he d’anar aviat.... Però, Roser, xata, jo insistiria... Imagina’t quan tinguis un fill, no sé, a la Mireia se la veu normaleta, però... qui sap? Pot tenir un rampell, agafar-li un atac i... noia, què vols que et digui, a mi no em faria cap gràcia....
- Ja ho he pensat però l’Andreu.... Penso que amb el temps ja el faré canviar d’idea i com que de moment no penso quedar-me embarassada....
I jo ho vaig escoltar tot sense que elles ho sabessin. La Roser no em volia... la Roser em tenia por...!! Per què?, érem amigues, em coneixia prou bé per saber que mai faria res de dolent, mai faria mal a ningú.. Aquella nit no vaig dormir, pensant, tot pensant... i al matí següent vaig parlar amb el pare i l’Andreu, a l’hora del dinar.
- Ara que et cases, Andreu, voldria viure sola en el meu propi pis, sentir-me independent.
- I quines ximpleries de dir, Mireia!
- Es que no em creus capaç?
- No és això, bonica. Però aquesta és la teva casa i ho serà sempre.
Després de molt discutir vaig aconseguir convenç-se’ls i el pare, per mitjà d’un conegut, va localitzar aquest piset de la plaça de la Llibertat, no gaire lluny del carrer Puigmartí. L’Andreu me’l va pintar i amb quatre mobles, uns arreplegats d’aquí, altres d’allà, i alguns de nous, vaig moblar-lo. Tinc un canari refilaire penjat al costat del balcó i uns geranis colgats a la barana.
Conec les meves obligacions i tinc cura de tot. Cada dia dono de menjar l’ocell i rego les plantes. Tinc la casa neta com una patena, tal com em va ensenyar la mare. L’Andreu i el pare em paguen el lloguer i les despeses generals i jo amb el que guanyo tinc prou per a viure.
Ser lliure te els seus inconvenients, he de procurar no oblidar-me’n de res. Tot ho anoto en un bloc. Cada nit he de tancar l’aixeta de pas del gas, donar dues voltes de claus al pany de la porta d’entrada. Vigilar que tot estigui bé... i a dormir!. He de dir que no tinc por i que dia a dia vaig trobant-m’hi més a gust amb la meva recent estrenada llibertat. El meu germà em telefona cada dia i em va regalar un mòbil per a tenir-me “controlada” en tot moment.
El mercat de la plaça pren vida de bon matí. Ja veig les parades muntades de la senyora Paquita i del Rafalet. I els camions descarreguen a la cantonada, i la gent amb les cistelles de la compra, ja fan via cap a dins. Els sorolls m’acompanyen sempre, ja formen part de la meva vida.
Aquest dissabte, l’Andreu es casa amb la Roser i jo els hi desitjo la més gran felicitat del món. Jo, a la meva manera, també ho sóc de feliç, aquí, amb la meva llibertat, a la plaça de la Llibertat, cantonada l’Oreneta.

Joana