14

LA VELLA LOLA

LA BELLA LOLA - Els pescadors de l'Escala

 

La Lola fingeix empassar-se la pastilla i quan l’assistenta surt de l’habitació, l’escup sobre el coixí. La seva tremolosa mà obra el calaix de la tauleta de nit cercant la caixeta amb incrustacions de nacre que guarda amb molt de cura. Allí dins col•lecciona, des de fa uns dies, aquelles píldores vermelloses que l’atordeixen i no la deixen pensar.
Ja fa dies que enganya a tothom fingint que dorm quan en realitat es troba ben desperta, recordant el seu passat. Un passat del que només evoca els moments més plaents, deixant de banda, defectes i errors. Tan sols té una dèria:
“Vull tornar a veure el meu fill abans de morir, vull retornar als llocs on he viscut feliç....”
A primera hora del matí, la Lola ja s’ha vestit. Ho ha fet silenciosament per no desvetllar la Conxa que dorm al llit del costat. De puntetes, per no fer soroll, s’apropa al rebedor i s’amaga dins la petita cambra on guarden els estris de la neteja, just al costat de la porta d’entrada. I espera, espera pacientment a que la Núria, la infermera del matí arribi a substituir la del torn de la nit.
Aprofita el moment en que les dues dones s’intercanvien salutacions i repassen l’estat de salut dels residents per obrir la porta i sortir cautelosament. Després tancaran la porta en clau i la seva fugida esdevindria estèril.
A poc a poc, gaudint del tímid sol, la Lola baixa pel carreró que la durà fins a la parada de taxi, just a la plaça de l’Església. Ho fa a passets curts i lleugers. Dins del seu portamonedes ha comptat fins a 2000 pessetes, prou per poder arribar a La Barceloneta, a casa seva.
- Als banys de Sant Sebastià, si us plau – demana així que puja al cotxe.
- Com diu, senyora? Voldrà dir al passeig Marítim...
- Vostè fa poc que deu fer de taxista, oi?. Li he dit als banys de Sant Sebastià, a La Barceloneta !
El taxista la mira pel retrovisor i se n’adona que la pobre dona ja no “hi toca”. Arronsa les espatlles i es posa en marxa. Amb gest coquetó, la Lola es mira en el mirallet i es retoca el maquillatge de la cara. Després, es posa a mirar per la finestreta i el cor se li encongeix. Fa tant de temps que no surt de la residència, tant de temps que no ha passejat per la seva Barcelona.... Hi troba molts canvis: molta gent rara, cares exòtiques, pells brunes, noies ensenyant el llombrígol...”vàlga’m, Déu”... Nois amb els cabells trenats.... “quina disbauxa”!.
- Aquest és el Passeig Nacional, jove?
- Ara se’n diu Passeig de Joan de Borbó, senyora.
- Està tot tan canviat...! Però aquests vells restaurants sí que els reconec, i tant!. A veure, jo visc al carrer de Sant Miquel, just tocant a la platja.
- Doncs la deixaré allà mateix, no es preocupi.
Els anys han anat passant i la senilitat de la Lola l’ha convertida en un personatge estancat en la seva joventut. No recorda que el seu fill es va vendre el “xiringuito” de la platja, on des de feia anys i panys cuinaven arrossos a la marinera i plats de peix fresc. Ni recorda que el seu pis va ser llogat quan el Quim, després d’internar a la seva mare a la residència, se’n va anar cap el Brasil. No recorda res, ni els jocs Olímpics que van transformar el seu barri, ni l’acomiadament del seu fill, ni la pèrdua del seu pis. La seva memòria s’ha fet selectiva. Només és la bella Lola, la xicota que duia als homes de cap, a la platja de Sant Sebastià i en tot el barri de pescadors. Darrera el mostrador omplia gots de vi i despatxava el seu peixet fregit i els calamarcets a la planxa, mentre feia l’ullet als nois més atractius que omplien el petit local. Sempre va estar una coqueta de primera classe... “la bella Lola” com la popular havanera que li cantaven els pescadors, quan venien de la mar i es treien el cansament de la jornada, menjant, bevent i cantant. Tots li dedicaven la cançoneta i ella, afalagada, es deixava mimar, convençuda que el món era tot seu.
Ai làs!, de tant tirar de la corda aquesta un dia es va trencar. Va haver-hi una baralla entre dos joves, l’Eloi i en Gaspar, dos mascles disposats a tot per tal d’aconseguir la femella. Van aparèixer unes navalles, i l’Eloi va ser greument ferit . L’escàndol va ser majúscul, en tot el barri no es parlava de res mes, i durant cert temps, el “xiringuito” va ser bescantat i boicotejat pels llops de mar i la Lola, per primer cop, es va trobar sola.
El negoci, però, no va deixar de funcionar, perquè la gent de Barcelona i els turistes, omplien el local els caps de setmana. Va ser aleshores, que la Lola va deixar d’atendre els clients i es va posar a la cuina, ajudant a la seva mare i de mica en mica, va semblar que es feia més responsable i els veïns van deixar de criticar-la.
Una revetlla de Sant Joan, després de la tanda de sopars, la Lola va sortir a donar un tomb per la platja. Els coets il•luminaven el cel, les fogueres cremaven quasi a cada cantonada i la gent feia barrila, cantant i ballant. Va experimentar una gran sensació de soledat passejant entre mig de tanta gresca, ella caminant tota sola, sense parella , quan pocs mesos abans, hauria estat envoltada de nois enfollits. Abstreta en els seus pensaments, en un moment donat va ensopegar amb un xicot d’aspecte trist i abatut que li passà frec a frec, i que es va perdre en la foscor de la platja. Fou aleshores que es trobà davant l’Eloi. Aquest anava un pèl begut i la va aturar.

- Ei, Lola bonica, on vas tota sola?
- Ara me n’entonava cap a casa. Com et trobes de la ferida?
- Porto un bon record teu per tota la vida, però com que és teu, no em puc queixar.
- Ho sento, Eloi... jo no volia pas... em sap greu el que va passar.
- Doncs, fes-me companyia la resta de la nit i et perdonaré.
- Després de ballar, de beure, de riure i passar-s’ho bé, se la va endur amb ell fins a la seva barca, i allí, entortolligada amb les rets i sota els efectes de l’alcohol i la creixent lascívia del xicot, se la va fer seva.
L’Eloi s’adormí completament i la Lola, esverada pel que havia succeït amb tanta naturalitat i tement les conseqüències del seu acte, va fugir de la barca. Sentia la salabror de la mar en les llàgrimes que li queien cara avall. Els coets, havien deixat d’il.luminar el cel i la lluna d’aquella nit, penjada d’un fil, a penes deixava veure res. Les fogueres ja començaven a consumir-se del tot i la gent anava tirant cap a casa seva, cansats d’un vespre tan llarg. I fou aleshores, que tornà a veure aquell xicot d’aspecte trist i abatut, estès sobre la sorra, prop del mar, nu i mullat... plorant, potser?. La Lola no es va aturar, presa del pànic, avergonyida i convençuda que aquella revetlla no havia estat gaire feliç per a molta gent.
I al cap de nou mesos, va néixer el Quimet. Aquells temps, una mare soltera era molt mal vista, però va tenir la protecció dels seus pares i la Lola va continuar cuinant i tenint cura d’aquell marrec tan xamós que la feia riure i oblidar-se de tots els seus mals. I va arribar el Marcel, un mestre d’aixa que des de feia temps rondava pel local i li va oferir casar-se amb ell. Era un bon home, treballador i honest, i el Quim necessitava un pare, per aquest motiu, ella va acceptar i es casaren en la parròquia de Sant Miquel, uns mesos més tard.
Però la Lola, no va deixar mai de ser la dona desitjada pels bergants que omplien diàriament el local. Ja una mica entradeta en carns, encara feia més goig i va tornar a ser el centre d’atenció dels mariners i clients. No hi podia fer res, necessitava ser admirada per tots i el Marcel va començar a sentir gelosia. Fins que un dia, quan el Quimet va complir ja els deu anys, el Marcel va embarcar-se cap el Brasil, on segons deien, els mestres d’aixa hi tenien un bon futur. Se’n va anar sense cap adéu, tan sols una carta on li explicava, amb poques paraules, que no aguantava més compartir-la amb aquella colla de babaus que la rondaven dia i nit, que el seu matrimoni havia estat un fracàs.
La Lola, íntimament alliberada de la presència i protecció del seu marit al qui mai va estimar, va continuar amb el negoci familiar. Quan les varius de les cames, la artrosis i altres problemes de salut la van obligar a abandonar la cuina, el seu fill la va rellevar i la Lola va convertir-se, poc a poc, en una trista ombra del seu passat gloriós. Fins que van arribar els Jocs Olímpics i Barcelona va ser capgirada i renovada. La Barceloneta i el Poble Nou foren els indrets amb més novetats i canvis urbanístics de tota la ciutat. La prolongació del passeig Marítim van fer tirar a terra tots els ”xiringuitos” de la platja. En Quim va cobrar la indemnització corresponent i va posar-se a treballar de cuiner en un dels restaurants de tota la vida del barri. Fins que va arribar una carta del seu pare, de Sao Paulo, on des d’un hospital, malalt i a punt de morir d’una emfisema pulmonar, reclamava la seva presència per tal de fer les paus amb la seva consciència i poder-li donar el fruit de tants anys de treball, una petita fortuna de la que només ell podia ser l’hereu.
En Quim no s’ho va pensar gaire, amb l’excusa del seu precari estat de salut, va convèncer a la mare, d’internar-la en una residència geriàtrica de la part alta de la ciutat. Va llogar el pis on vivien i amb l’import del lloguer i una quantitat de diners ingressats a la Caixa d’Estalvis, va assegurar l’estada de per vida, de la seva mare en el centre. I ja no va tornar mai més. Només, de tan en tan, la trucava per telèfon, interessant-se per ella.
Però de tot això, la Lola no se’n recorda.
Ha baixat del taxi, vacil•lant. Tot li és nou. Tot és diferent.
Protegint-se els ulls amb el palmell de la mà, el sol pica ja de valent, les seves passes la porten fins la sorra. Camina amb dificultat fins a la vora de la platja, on el mar deixa la seva saliva d’escuma blanca tot empassant-se, una i altra vegada, afamada, granets d’arena. Mira a un cantó i a l’altre, no reconeix res, tan sols aquella mar tan seva i el ventijol humit i salat que li besa el rostre. Una gavina planeja sobre el seu cap i els seus crits estridents la fan reaccionar. Es gira direcció a les primeres cases per poder arribar al carrer de Sant Miquel. El seu carrer no el podien pas haver-lo canviat de lloc – va pensar – I va respirar tranquil•la quan es va aturar davant de casa seva. El balcó no estava florit, no hi havia els testos de geranis que eren el seu orgull. Ah, el seu fill era tot un capsigrany, incapaç de tenir cura d’unes poques plantes.... Ja li picarà, ja la cresta, així que el vegi...
Però, de cop i volta, quan anava a posar la clau al pany de la porta, la realitat, aquell passat amagat dins del seu subconscient, esclata com un tro en la seva consciència i tota ella trontolla.
Allò ja no és casa seva.... el Quim l’ha deixada per sempre en aquella residència de vells incurables.... Ja no és la bella Lola.... és només, “la vella Lola”, una relíquia del passat...Un calfred, un tremolor, fa que s’hagi de recolzar a la paret per tal de no caure a terra. I comença a plorar. Ningú se n’adona d’aquella figureta que es confon en la grisor d’aquelles cases, també velles i tristes...
- Senyora, em permet que la porti al lloc que vulgui? – és el taxista que no ha deixat de vigilar-la en tot moment, conscient de que aquella dona no estava en bones condicions mentals.
La Lola se’l mira, agraïda i treu el mocador per tal d’eixugar-se les llàgrimes.
- No sé si em queden prous diners... – diu en veu baixa
- Convida la casa, senyora. Serà per mi, tot un plaer.
La Lola dona una última ullada a tot el que ha representat la seva vida i s’amaga dins del cotxe, tancant definitivament els ulls. Perquè, ara que ha descobert la veritat, ja no l’interessa viure. Des d’ara, tornarà a prendre’s la medicació i a ser una mena de zombi, sense records ni esperances....

......................

Nota: Durant el relat, apareix la figura d’un home trist i abatut, a la platja. És un personatge extret d’una novel•la d'en Ramon, el meu company. Aprofitant la revetlla de Sant Joan, i l’any que succeeixen les accions dels dos relats, (coincidint l’espai lloc i temps) he volgut jugar una mica, fent que els personatges, en un moment donat, es trobin anònimament.
És un petit homenatge i una petita mostra d’admiració 

 

Joana