15

 

LA CAIXETA MISTERIOSA DE LA JOCELYNE

Tu, Jocelyne, ets la causant de que hagi escrit aquest petit conte. Em vas donar les pautes i la idea.T’he fet ser, doncs, la protagonista, però l'entorn i el rerefons familiar on et situo, són inventats. I ara ve allò tan conegut de que “qualsevol semblança amb la realitat, és pura coincidència”

Aquest conte és teu

Voici ma vieille boite à boutons !

Endreçant la calaixera, la Jocelyne descobreix una caixeta de filigranes d’argent ennegrida, rodona i amb un gravat de flors a la tapa. Un tresor aquesta troballa !. El seu contingut esdevé quasi una història familiar. Recorda que se la va endur de França a la seva nova llar de Barcelona, amb les seves coses més preuades. Però els anys han anat passant i havia quedat amagada i oblidada, al fons del calaix.

Encuriosida, emocionada, deixa caure el seu contingut sobre la taula. I el temps s’atura. Les agulles del rellotge fan marxa enrere.
El silenci es fa evident. Ni cotxes, ni la tele dels veïns, ni el canari.... Silenci absolut trencat pels sorollets dels botons rodolant.
Clic, clic, clic, clic..... desenes de clics harmoniosos.

- Oh1 les boutons de nacre des premières chemisettes de bebé.

I la imatge del seu fill, nadó, li apareix com per encanteri. El recorda com si encara el bressolés entre els seus braços. Petits botonets de nacra de les seves camisoles. Galtones rosades i ullets vius. Olor a llet, colònia i talc. Plors i rialles. Maternitat joiosa.

- Et çeux-la?. Les boutons des uniformes de l’école

Quantes vegades havia cosit i recosit els botons de les bates del col.legi, sovint venia amb els botons mig penjats, i a voltes, sense. Sempre n’havia de tenir reserves. Quin fill, el seu !.

Evoca, amb nostàlgia, el parvulari, quan tornava content, amb els seus dibuixos i les seves mans embrutades de pintura de tots colors....
Els botons prenen moviment i comencen a formar figures d’allò més inversemblants. S’ajunten per colors, per mides, les metàl•liques, (platejades i daurades) a la dreta, les de pasta, a l’esquerra i les nacrades, al mig. I comença el joc que tots hem jugat de petits: el de la puça : un botó gran pitja sobre un altre de petit, fent-lo entrar de nou dins la caixeta. Els botons semblen embogits volent guanyar la partida.

- Ce n’est pas possible, ça !. Je rêve ?

Ben mirat no solament hi han els que li pertanyen a ella. La col•lecció es remunta a l’època dels seus avis. La família ha tingut sempre una gran afecció per guardar coses. Per exemple..
 
Oh la la.... les délicats boutons recouverts de soie de la robe de mariée de ma mère.

La mare em parlava de la camisa que va dur a la nit de noces. De seda, l’escot amagat per una filera de delicats botons.... i la poca estona que li van durar degudament cordats, (no en va quedar ni un al seu lloc). En aquells temps, la virginitat era una fita i la seva pèrdua, tota una epopeia assolida a la primera nit de casats.
Ara, es fixa amb uns de color rosa molt bonics i recorda el primer vestit de la seva filla que va lluï al dia de Rams. Era blanc, amb un cinturó rosa i els botons del mateix color. El barri de la Sagrada Família,la plaça de l’església, i la seva palma amb penjarolls de fruita confitada i rosaris de sucre. Souvenirs....

Incroyable!. Les boutons noires des vêtements de deuil....

Et aussi, les boutons métaliques des uniformes militaires.

Veu als seus cosins, vestits de soldat. I també el seu besavi, que va lluitar en la primera guerra mundial.... i tot el que ha quedat d’ells, són els botons. No som res!. Rien de rien.
I molts d’altres que no reconeix els seus propietaris . Les fotos són els records fixats en el paper. I els objectes, la representació palpable de realitats passades.
Els botons segueixen sobre la taula però barrejats com al principi d’haver-ne buidat la caixeta. I la Jocelyne se n’adona que el moviment autònom dels mateixos, no han estat més que una il•lusió òptica. Quel dommage!
Els guarda a la caixeta i la tanca.

Obre el calaix i l’amaga al fons, de tot, en mig dels llençols de fil. El seu contingut no són més que relíquies del passat. Arribarà un dia en que algú la descobrirà de nou i jugarà a imaginar la història que s’amaga darrera de cada un dels petits botonets.
Fer volar coloms és una sana manera de passar l’estona. La realitat ja se’n cuidarà de desvetllar-nos.

Aurevoir, mes petits boutons.....!!

Joana 30/9/11