17

 

BATEC D'ALES

 

El sol em fa l’ullet quan baixo per la Rambla de Catalunya i he de posar-me les ulleres fosques. Millor, així ningú veurà els meus ulls plorosos. Darrera meu queda tota la seguretat d’una vida aburgesada i una família que m’estima però que em té presa en una gàbia d’or. Encara no sé si podré arribar fins el final, trencar amb tot per tal de ser jo mateixa, prendre les meves decisions, equivocar-me, si cal.
Els estornells xerren dalt dels arbres i jo avanço a poc a poc, allargant el moment decisiu. Hauria pogut agafar el Metro, però prefereixo caminar i pensar. I el pare, haurà ja llegit la meva carta?

Al seu despatx de la farmàcia d’estil modernista de l’eixampla barceloní, l’Eugeni Pladevall descobreix la carta de la seva filla, quan obra la seva agenda. Es col•loca bé les ulleres i comença a llegir.
“Estimat pare, perdona’m pel dolor que et causaré, però no tinc cap més remei que prendre aquesta decisió. Me’n vaig de casa, per un temps o per sempre, segons tu decideixis. Deixa’m dir-te, primer de tot, que t’estimo molt i aquest sentiment mai canviarà per més anys que passin. A la mare ja m’he acomiadat, ella sempre ha estat al meu costat i malgrat no compartir del tot els meus pensaments, me’ls ha respectat. No t’enfadis, pare, però amb tu darrerament se’m ha fet difícil parlar sense haver de discutir i ... finalment sucumbir.(Tu sempre acabes tenint la raó) Vull dir-te moltes coses. Jo vaig néixer quan vosaltres ja havíeu perdut les esperances de tenir cap fill i sempre he estat la vostra nena mimada. Tu, pare, vas voler que jo aconseguís tenir el que vas deixar a mig camí, per culpa de la guerra civil. Tu anaves per metge però no vas poder continuar els estudis i anys després, vas acabar la carrera de farmacèutic per tal de treballar a la farmàcia de l’avi, seguint així tota una nissaga familiar. Tu veies amb mi, la metgessa que faria realitat els teus somnis truncats. Encara recordo aquella disfressa d’infermera i la petita maleta amb la xeringa, la botelleta de l’alcohol, el fonendoscopi, les pinces i estisores, tot un equip de primers auxilis, en miniatura. Des de les hores, a casa, vaig convertir-me en la doctora Laura Pladevall i les nines van convertir-se en les meves primeres i úniques pacients. Perquè, mai he superat la meva aprensió a la sang i no vaig poder seguir els estudis, deixant-los al segon curs de carrera. I per no fer-te tan de mal, vaig estudiar també per a farmacèutica, per estar més a prop teu i no defraudar-te. Però, pare, saps de veritat el que m’hagués agradat fer? No, ho vaig intentar al sortir de l’Institut i tu t’hi negares en rodó, ofès, enfadat per la meva proposta. Jo volia anar al Conservatori de Musica i millorar els meus coneixements del piano i la guitarra. Però per a tu, la musica era tan sols una eina més de la meva educació, una cosa bonica de presumir quan la família es reunia per les festes i jo interpretava el “Clar de Lluna” de Beethoven, o els preludis de Chopin.... Però com que sempre t’he fet cas, i sempre t’he respectat, vaig guardar la musica per la meva intimitat.”
Ja estic a la plaça de Catalunya i els coloms em donen la benvinguda. El pas que estic a punt de donar canviarà tota la meva vida. Mai hagués pensat que algun dia contradiria la voluntat del pare. Ell és fill d’una època i d’unes idees fixes i jo he procurat trampejar, amb algun que altra engany, per poder tenir el meu propi espai.

“Però, pare, el que va succeir la tarda del dimecres ha fet que em qüestionés les coses. Sí, sé que et vas sorprendre quan em trobares amb el Julio a casa. Un desconegut, amb els trets d’un indi sud-americà, assegut al meu costat, en el sofà de la saleta. No vas mirar si veritablement estàvem sols a casa, la Lola feinejava a la cuina, però tu només vas veure el que vas voler imaginar. La teva reacció, pare, va ser desafortunada i vergonyosa per a mi i el meu amic. (Els de la teva generació mai comprendran les relacions entre noi-noia, sense que i hagi sexe pel mig). El vas treure quasi a empentes del pis i després et vas tancar al despatx, sense escoltar-me. Encara espero les teves disculpes, pare, perquè no vas ser just. Saps qui és el Julio? Un “sense papers”, equatorià, que va fugir del seu país per les seves idees, tot tenir un títol recent acabat de “pediatra”, que mai ha pogut exercir ni allí ni aquí. Malviu amb els seus companys, també sud-americans, tocant per les Rambles i el cas antic. Jo m’hi vaig fer amiga quan un dia, em vaig parar a escoltar el seu grup interpretant cançons del seu país, i del Silvio Rodrigues, i Pablo Milanès... (no els deus conèixer, però són gent que fa una musica deliciosa i compromesa). Aquell dia jo portava la guitarra penjada a l’esquena perquè venia de casa la Vane d’haver assajat unes peces. Vaig badar molta estona, els meus peus seguien el ritme i en veu baixa corejava les cançons. Ell aviat va reparar amb mi i em va convidar a tocar amb ells i com que jo ja sabia moltes de les seves peces, no vaig tardar en formar part del grup. M’he fet molt amiga de tots ells, especialment del Julio, a qui estimo. Sí, me’l estimo, pare, això no t’ha de sorprendre doncs ja tinc 25 anys, però no tremolis, la meva virginitat encara està intacta, (això és el que dissortadament més et preocupa, oi que si?). La tarda que ens trobares junts a casa l’havia convidat per tal de presentar-te’l. Vam pujar a recollir uns cassettes del Lluís Llach, ja que jo li havia cantat algunes de les seves cançons i ell les volia aprendre (tot just començava a parlar en català). Volia després acompanyar-lo fins a la farmàcia perquè el conegueres. Ell representa el que tu volies de mi i pensava que l’acceptaries, ja que és molt bon xicot, educat i tot un “senyor metge”. Però ho vas malmetre tot amb la teva actitud intolerant, i jo encara no t’he perdonat.”

L’Eugeni Pladevall es treu les ulles i s’eixuga els ulls. És un tros d’ase, tossut i superb, en què estaria pensant aquell dia? Maleït sia!, si podés tornar enrere....

“Des d’aquell dia, pare, l’invisible cordó umbilical que ens unia tan fortament, es va trencar i vaig decidí allunyar-me’n de la teva tutela. Ja no em fas cap falta, he de volar sola. Me’n vaig uns dies fora de Barcelona, et trucaré quan torni i... si vols i em perdones, en parlarem plegats. Ah!, no vull acabar sense donar-te a conèixer part de la lletra d’una de les cançons que canta el Julio i que comparteixo totalment.

                       Cambia lo superficial
                       Cambia también lo profundo
                       Cambia el modo de pensar
                       Cambia todo en este mundo.
                       Cambia el clima con los años
                       Cambia el pastor su rebaño
                       Y así como todo cambia
                       Que yo cambie no es extraño.
                       Cambia el rumbo el caminante
                       Aunque esto le cause daño
                       Y así como todo cambia
                       Que yo cambie no es extraño.
                       Cambia el sol en su carrera
                       Cuando la noche subsiste
                       Cambia la planta y se viste
                       De verde la primavera.
                       Pero no cambia mi amor
                       Por más lejos que se encuentre
                       Ni el recuerdo, ni el dolor
                       De mi pueblo y de mi gente.

T’estima, Laura.”

El Julio i els seus companys marxen aquesta tarda cap a Madrid, on hi ha una trobada internacional de musica ètnica. Jo els acompanyaré. El Julio no ho volia per por que tot plegat fos fruit del meu despit. En part, així és, però també vull tastar una mica de llibertat i estimar i ser estimada per algú com ell. Vull deixar enrere falsos prejudicis i morals encotillades que sempre han dominat la meva voluntat.

Entro en un carreró estret, darrera la Catedral on es troba la pensió on viuen el Julio i els seus companys. Una bafarada de col bullida i sofregit cremat em dona la benvinguda així que entro en el portal. El Julio surt a rebre’m, emocionat. M’agafa la bossa i em fa un lleu petó als llavis.

Estás segura, mi amor, de no equivocarte?. No quisiera separarte de tu familia ni que ella piense que yo me aprovecho de ti.

Ya he tomado mi decisión. Haremos lo que habíamos pensado. Te acompañaré en tu concierto a Madrid y luego nos casaremos. Así legalizarás tus papeles y podrás revalidar tu título de pediatra y conseguir trabajo, aquí en Barcelona.

 

El Julio m’agafa de la mà i em porta escales a munt fins el terrat. Allí, protegits per la roba estesa, ens abracem. De cop i volta, el mòbil m’indica que tinc un missatge. 

 

"Laura, filla, quan tornis, si pot perdonar-me, vine i portem el teu xicot. T'esperaré"

 

El Julio m'abraça ben fort i els batecs dels nostres cors es confonen amb els batecs de les ales dels coloms que fugen del campanar quan toquen les dotze del migdia. I feliç com sóc, va i em poso a plorar.

 

                                                      Joana