18

 

XIMPLERIES

 

Temporal de vent i aigua, llamps i trons. La Glòria s’ha quedat a les fosques i resta quieta, davant d’un televisor mut. Només el foc de l’estufa de butà dona una mica de claror a la saleta. Fa ja més de quinze minuts que se n’ha anat el llum i ni tan sols s’ha aixecat a cercar una espelma. Per què?, s’està bé així, al redós i calentona. Recorda la seva joventut, quan era al poble i passava les nits davant la llar de foc, aquella gran boca plena de fum i flames on les guspires, o dimoniets, dansaven sobre els tions socarrimats, atiats per aquell ferro llarg i prim, que utilitzaven. I l’àvia Mercè i les seves rondalles... i la tieta Dolors i els llargs i inacabables rosaris, tots els primers divendres del mes.
Nostàlgies, records, tristor.... ximpleries, tot plegat.
Renoi, l’apagada dura ja massa... la pel•lícula a mitges i sense poder fer res, ni planxar, ni cosir, ni llegir l”Hola”, ni les “Lectures”...
Recorda el seu Antoni, quan festejaven aprofitant la foscor i la solitud de la carretera. Un xiulet l’avisava de que ell ja l’esperava a la cantonada. Ella fregava els plats d’una revolada i sense dir res, baixava al carrer per tal de trobar-se amb ell. La família feia el desentès, com si no s’adonessin de res, calia que el jovent s’ho passés bé tot mantenint “les formes”. El camí de sortida del poble es veia concorregut de parelletes, després de les 10 de la nit. Ah, el seu Antoni!. El seu Ton!. Fill de l’amo del casino, treballava en les vinyes i en la Cooperativa vinícola. Ella ajudava a servir cafés i begudes, darrera el taulell.
Quin casament van fer, reina santa!. Al Casino es va servir un vermut per tota la gent del poble i van dinar els parents i els amics més íntims, en el restaurant de dalt l’ermita. Però l’Antoni li va agafar la dèria d’anar a viure i a treballar a la ciutat. Li van oferir la representació d’uns vins i caves de gran qualitat i això el va ajudar a complir els seus somnis de ser barceloní. Varem anar a viure en un piset de lloguer, a Gràcia. Allí va néixer la nena, la Noemí.
La feina li anava prou bé com per comprar-ne un pis prop de la Sagrada Família. Aleshores, la Noemí havia complert ja els seus 9 anys. I les coses, entre la parella, van començar a funcionar malament. Ell tornava tard a casa, amb l’excusa del treball, no hi anava a dinar i sovint arribava tard i.... begut. L’Anton treia importància dient que eren coses de l’ofici, que havia de beure per tal de poder vendre els seus productes, ja que els seus millors clients eren els bars i restaurants. Una copeta sempre ajudava a iniciar una conversa de negocis... La Glòria, conscient del perill, una i altra vegada demanava per tornar al poble. Ell sempre es negava a recapitular, se n’havia anat per a “prosperar” i mai es donaria per vençut.
Però cada cop anava a més i els matins costava fer-lo llevar. La Glòria recordava la seva mare que també havia patit aquest problema amb el pare i com ella procurava que ningú se n’adonés, tot anant-lo a cercar a la taverna i com dolçament l’apartava de la beguda tot dient-li que el sopar s’estava refredant, o que havia d’ajudar-la a regar l’hort, o que havia de baixar-li unes coses de dalt les golfes.... qualsevol excusa era prou bona com per dur-se’l a casa, sense cridòries ni baralles. I el pare, amb prou enteniment, es deixava portar.... Fins que un dia, el fetge li va dir que ja no acceptava cap gota més d’alcohol i va morir d’una cirrosis.
Però Barcelona no era el poble, i l’Antoni es movia per tota la ciutat i no podia actuar com ho havia fet la mare. Què fer, aleshores?. La Noemí sempre dormia quan ell arribava i no era conscient del que passava. Només una vegada es va despertar pels crits de la mare, quan a la cuina, rebia bufetades del marit .
Aquestes mongetes estan horribles, immenjables! I aquesta carn sembla una sola de sabata... Vinc cansat i...
- Borratxo, Ton, molt borratxo!
- No em tornis a dir això, ho sents? Si bec és per culpa de la feina, per tal de vendre més. Cada cop costa més trobar nous clients i mantenir els que ja tens....
- Per què no ens tornem al poble? Allí tot seria més fàcil...El teu pare s’alegraria que l’ajudessis en el Casino.
- Ni una paraula més, Glòria!. Jo no em moc d’aquí ni tu tampoc! Al poble no se’ns ha perdut res!
Ton, escolta’m...
La Noemí, des de la porta va presenciar la primera de les pallisses que la Glòria va rebre. Ella va córrer per tal d’abraçar-la i apartar-la d’aquell infern i l’Antoni, avergonyit, es tancà al lavabo per tal de vomitar la beguda i el remordiment.
La Glòria en cap moment es va plantejar la possibilitat de deixar el seu marit. Estaven passant per una ratxa dolenta i si ella era prou tolerant, el seu Ton tornaria a ser el de sempre. A més, havia la nena, l’havia de protegir... Les seves amigues, l’aconsellaven que es separés, que les coses havien arribat massa lluny...Però ella es tancava en si mateixa, incapaç de reaccionar, preferint aguantar que enfrontar-s’hi a la realitat.
No, no, tot plegat, ximpleries.... Jo sóc capaç de solucionar-ho tot, a la meva manera.
I el temps va anar passant, la feina empitjorant, cosa que la va obligar a treballar en una empresa de neteja, dedicada exclusivament a oficines i despatxos. Sort que la nena ja anava sola a l’escola, només havia que deixar-li preparat l’entrepà i el got de llet. L’Antoni no es llevava fins que ella tornava, passades les 10 del matí. Va emmalaltí, i sovint estava de baixa, fins que l’empresa el va acomiadar. L’Anton va deixar de maltractar-la, sabent que ell era l’únic culpable de la seva dissort, però ja estava prou alcoholitzat com perquè una mica de vi li fes mal.
I la Noemí anava fent-se una doneta . Bonica, molt bonica. Quan va complir els 17, el seu pare va morir, atropellat per una moto, quan creuava un pas de vianants, amb el semàfor en vermell. Anava com una trompa i això el va dur a la mort.
La nena, la seva nena era tot el que li quedava. En un principi havia pensat en tornar al poble, però li feia vergonya...A més, la Noemí va demanar-li quedar-se a la ciutat, que ja trobaria feina i l’ajudaria...Havia estat testimoni mut dels problemes i s’havia promès a si mateixa, canviar la sort de la mare.. I tan si ho va fer!. No recorda quins estudis va cursar però el cert és que aviat va treballar en una cosa anomenada “relacions públiques”. Això l’obligava a vestir-se a la moda i tenir cura del seu aspecte. Sempre vestia amb mini-fandilles o amb pantalons d’allò ben ajustats. Els veïns, d’amagat la criticaven. Sempre arribava a altes hores de la nit, de vegades a la matinada....Quina feina era aquella que la feia arribar tan a deshora?.... Però el cert era que guanyava molts diners i la Glòria va poder deixar de netejar mosaics, vidres, buidar papereres i cendrers, desembussar wàters... Ara tan sols tenia cura de tenir la roba de la nena, sempre a punt, neta i planxada. I aquella roba interior, tan delicada i sofisticada.... Mai ella haguera gosat posar-se unes calcetes tan remenudes com aquelles, ni aquells sostenidors... Però la seva nena vivia en el món present i les coses eren prou diferents de la seva època nyonya i repressiva.
El llum arriba de cop i el televisor comença a emetre anuncis publicitaris. Fixa’t, la pel•lícula ja es deu haver acabat. Bé, serà hora de que comenci a planxar. A quina hora arribarà avui la nena?. Pobrissona, es passa els matins dormint per tal de recuperar-se perquè a les tardes comença la seva feina. Es veu que ha de parlar i contactar amb gent molt important, anar a rebre-la a l’aeroport, acompanyar-la fins a l’hotel, fer les presentacions a les directives de les empreses, organitzar sopars i festes de recepció... La tenen en molta estima perquè sempre la criden... Està inscrita en una mena d’agència de col•locació, i una tal “Sra. Rius”, la seva cap, és la que li organitza les trobades. Algun dia li demanaré que me la presenti, perquè gràcies a ella, tots anem molt bé.
Malgrat que les males llengües vagin criticant, la meva nena, la meva Noemí és una joia de virtut. No la canviaria per a ningú. Al seu costat, mai m’he sentit sola.
Les nostàlgies, els records, la tristor que abans he experimentat quan m’he quedat a les fosques, a hores d’ara, ja no tenen cap importància. Ben mirat, del meu Antoni només em queda la memòria d’aquells “boleros”, els nostres “boleros” ballats en les festes majors del poble, quan encara sentíem aquelles pessigolles dins els nostres cossos joves, quan encara ens estimàvem.....
“Contigo en la distancia, amada mía, estoy...”.
“Reloj, no marques las horas, porque voy a enloquecer....”
“Tanto tiempo disfrutamos del amor....”
Ai, aquelles cançonetes, aquells moments....!!
Però, tot plegat ximpleries... només que ximpleries.... Ben mirat, sembla que res hagi succeït. Es talment com si visqués en un oasis, lluny de problemes, protegida per una comoditat que em conhorta i em fa feliç. I és que, amb poca cosa em conformo i....

Joana