19

 

TOCANT FONS

 

Estació de Metro de La Sagrera, a les 20,30.
Ella seu en un banc, prop de la sortida. Té els ulls entelats per unes llàgrimes que fa ja estona abans han rodolat cara avall. Al seu costat, una bossa amb les seves pertinences, les úniques que li queden. Tot el que posseeix ho du a sobre. A les sis de la tarda li han embargat el seu pis i amb ell, tots els anys de vivències que moblen una vida entre les quatre parets d’una vivenda. Amb el cor encongit, tremolant d’impotència, ràbia i tristor, ha vist com TOT ho anaven traient i acumulant a la vorera de davant de casa seva. Els veïns xiuxiuejaven en veu baixa, compadint-la uns, i criticant-la els altres.
De mica en mica l’anaven despullant. Mobles, cortines, estores, electrodomèstics, el televisor, la seva roba, els seus estimats llibres.... tot anava apareixent a la vista de tots, amb un brutal streaptis de la més baixa estopa. Els funcionaris, anaven fent la seva feina, com si fos la cosa més natural del món. Sense sentiments de llàstima pel desnonat.. Amb una professionalitat esgarrifosa, anaven baixant les seves coses, parlant del partit del Barça de la nit anterior. Des de dalt el camió un parell d’operaris anaven carregant i donant presses als seus companys per tal d’acabar la feina el més aviat possible.
Des d’aquells moments angoixosos, què havia fet ella?. Res, absolutament res. Els seus peus l’han portar d’esma fins a l’entrada del Metro, ha baixat a l’andana com tantes vegades havia fet per anar a treballar, però sense saber cap a on fer-ho ara.
La família?, quina família, la seva o la del seu difunt marit?. No, feia massa temps que no tenia cap contacte amb ningú d’ells. L’orgull, la intolerància, els mals entesos havien trencat els llaços familiars, i ara estava més sola que mai, amb una hipoteca per pagar, a l’atur i l’amargor del fracàs.
Els vagons del Metro van passant cada ics minuts i la gent apareix i desapareix engolida per la més absoluta anonimat. I ella, ella resta silenciosa, quieta, com si formés part d’aquella estació,(com la paperera, els cartells indicadors, els mateixos bancs....). Una figureta encongida, incapaç de reaccionar ni per bé, ni per mal.
Vint-i-tres hores, cinquanta cinc minuts de la nit. Darrer vagó de la jornada.
En Miquel s’atura uns moments per col•locar-ne bé la motxilla i és aleshores quan la veu.
Elvira, què fas aquí, esperes algú?
- Ella alça els ulls i el mira sense veure’l. No respon, ni fa cap moviment.
- No em coneixes? Sóc en Miquel, el teu alumne de cinquè, el germà del Genís, el que viu al carrer Gran... – El noi se n’adona que alguna cosa estranya li passa a la que va ser la seva professora .
- Sí, sí, és clar, en Miquel Llobet...
- Aquest ha estat el darrer metro i ara tancaran l’estació. Hauríem de sortir. No creus?
- Per què? No, no vull sortir d’aquí... – i s’abraça a la seva bossa, com una nena poruga. Un calfred li recorre l’espatlla del Miquel i compren que ha d’ajudar aquella dona, sigui com sigui, encara que no sap ben bé com fer-ho.
- Elvira, vine amb mi i explica’m què et passa. No puc pas deixar-te aquí....
Es resisteix una mica però acaba aixecant-se. En Miquel l’agafa pel braç i l’ajuda a pujar les escales. L’Elvira no ha de tenir més de 60 anys, segons calcula i sembla talment que hagi envellit de cop.
- A on em portes? – l’Elvira recobra una mica el seny. L’aire humit de la nit li refresca les galtes i li desperta els sentits -
- Visc amb uns companys en una casa okupa prop d’aquí. Si vols acompanyar-me i explicar-me els teus problemes...
l’Elvira comença el seu relat, carrer avall.
Jo sempre he estat molt feliç donant classes a marrecs com tu... Era una professió que m’omplia. Vaig deixar l’escola quan el meu marit va posar-se malalt. Havia d’estar per ell quasi les 24 hores del dia. Vaig intentar fer-me càrrec de la copisteria del meu marit amb l’ajut d’un amic jubilat que em suplia quan jo em quedava a casa tenint cura de’n Joan. Això va durar uns tres anys, mentre tant, els impagats s’acumulaven. Havíem hagut de renovar maquinària per tal d’estar al dia i poder complir amb les demandes. Però va haver una baixada de feina considerable, i una inspecció d´Hisenda (inesperada) que ens va costar una multa considerable per tenir un jubilat treballant “il•legalment”, ens obligaren a tancar la botiga. I en Joan cada cop més desvalgut, fins haver-lo d’hospitalitzar durant més de tres mesos, fins el dia de la seva mort, d’això farà ara uns dos anys. He viscut del poc que he anat guanyant fent traduccions del francès i donant classes de repàs (a l’escola no em van poder admetre de nou). I així he anat tirant fins que els deutes m’han desnonat. Vet aquí, noi, ara ja no em queda res. Res de res... Encara no puc pair-ho, no puc entendre com he arribat a aquesta situació... Jo sempre m’he portat bé, he treballat, he estimat, he....
L’Elvira es trenca en un plor i en Miquel l’abraça amb tendresa. Encara la recorda donant classes. Va ser la seva mestra predilecta, els llibres per a ella, eren un punt de partida, una referència per a enriquir-nos, mai una eina de tortura per omplir-nos el cap de coses difícils d’entendre per a nosaltres sols. Els “lloritos”, deia, aprenen a parlar a força d’escoltar les mateixes paraules una i altra vegada. Vosaltres, heu de parlar i pensar i aprendre, sabent de què parleu, perquè heu arribat a pensar així, i assimilar els màxims coneixements, no tan sols per profit propi, per guanyar diners, no, heu d’aprendre per a viure lliurement, amb saviesa i rectitud.
Quina estranya parella feien tots dos, abraçats sota el fanal en aquelles hores de la nit! .En Miquel deixa passar una estona perquè ella es calmi una miqueta i continuen caminant vers una casa amb grans murals de colors i dibuixos a les parets.
Quan entren, en Miquel la presenta als seus companys, li fa prendre un got de llet calenta amb cacau i l’acompanya a una petita cambra empaperada tota ella amb posters de Manu Chau, Sopa de Cabra, Victor Jara, El sub-comandante Marcos...
- Aquest és el meu sac de dormir, aquí no tenim llençols, saps?. Procura dormir i demà ja buscarem solucions. Apa, bona nit, Elvira!.
- Bona nit, Miquel, bona nit, fill meu...!
Quan tanca la porta es troba els seus companys reunits en assemblea.
- Quines ocurrències, dur-la aquí, quan potser demà serem desallotjats a la força, per la policia.
- Ja és segur que serà demà? No deien que ens deixaven fins el proper desembre?
- Això és el que ens van fer creure. Corren rumors que ho faran demà matí i ens haurem de preparar per fer el numeret de la resistència.
- No parlis de numerets, Pep, aquí calen collons per afrontar la violació de la justícia, els anti-avalots de torn.
Si de veritat us creieu que podrem guanyar, esteu ben llestos. Però, teniu raó, cal que els hi dificultem l’entrada i fem els possibles per a resistir el màxim de temps.
- I ella?
En Miquel els hi explica la història de l’Elvira i què representa per a ell poder-la protegir. Tots emmudeixen i es senten còmplices dels mateixos sentiments . Ella també és víctima innocent del sistema que explota l’home per l’home.
A les 5 del matí els okupes ja es posen marxa. Tots els objectes pesants de la casa són atrinxerats darrera les portes. Els matalassos cobreixen les finestres i pots de vidre buits, pedres recollides des de fa dies, cassoles, paelles i un llarg etcètera de rampoines, aplegats per tal de ser usats com municions. Quan ho tenen tot preparat, després de arreplegar les seves pertinences personals, i de prendre’s un cafè amb llet, en Miquel entra a l’habitació per tal de despertar a l’Elvira.
Se la troba asseguda als peus del llit, amb el sac de dormir ja recollit, i amb un mocadoret negra al coll.
- Elvira, hauries de marxar de seguida. La policia vindrà aquest matí i no volem que et trobin aquí. Em sap greu, però...
- No, Miquel, la vostra guerra, ara també és la meva. Tots som víctimes i hem de solidaritzar-nos. Ahir nit vaig sentir quan discutíeu en l’assemblea.
- Però, Elvira, pot haver violència... No volem que prenguis mal.
- A les barricades, noi, a les barricades!!!. – I l’Elvira surt davant la sorpresa de tots, amb el cap ben alt i el puny fermat al aire.Es sent abraçada i masegada pel grup.
- Quan sortim de la Comissaria ens tornarem a trobar i a okupar un altre casa. I tu, si vols, Elvira, seràs un membre més dels nostres...És el Miquel, i el Pep, i la Laura, i el Manolo, i el Fede, i la Loles, i la Conxa.... qui li prometen la possibilitat de continuar vivint junts.
Tot succeeix com era de preveure. Moltes furgonetes, molts efectius dels mossos d’esquadra contra uns pocs okupes que juguen a una lluita desigual amb un final ja prou sabut. Però són les regles del joc que tots coneixen i que amb sentit comú i ganes de solucionar les coses, podrien capgirar-se i ser més eficients i humanes. (Però, algú de veritat vol un canvi en la nostra societat? - pregunto).
Després de dues hores, els okupes són trets de la casa i obligats a pujar a les furgonetes. L’Elvira, eufòrica com mai, com si es trobés en els anys 60, anava cantant: “A les barricades, a les barricades...”. Exultant, per a uns, patètica per altres, ridícula per a molts, i la gent es pregunta què fa aquella dona entre aquell jovent tant estrafolari. L’Elvira puja amb en Miquel, el darrer dels furgons camí cap a la Verneda. Mentre ho fan, des d’un balcó del primer pis, casualment, en Sisa canta.
 

                           A casa meva és casa vostra
                           si és que hi ha...
                           cases d'algú.

En Miquel li fa l’ullet i l’Elvira somriu. Tot just comença a viure de nou, sense res a les butxaques, però palpant una llibertat aclaparadora que l’espanta i l’atrau d’una manera magnètica. Què hi pot perdre?, res!. Què hi pot guanyar?, bé, l’Elvira deixarà que el temps contesti a la pregunta i mentrestant, anirà vivint, que d’això es tracte.

**************

Nota de l’autora:

Amant de les utopies i de les causes perdudes, he creat uns personatges al meu gust. No m’importa si la història és o no creïble, com jo sóc la que fa i desfà (només quan escric, tot sigui dit), he volgut aquest desenllaç amb un futur incert, si, però amb moltes esperances. Com il faut!, si la vida fos de veres, realment justa.

Joana