20

 

EL CAMINOI PERDUT

 

- Ja estem al cap del carrer!, més ben dit, al cap del camí. On redimoni em trobo, a on he anat a parar?
Ella està perplexa i completament desorientada. Fa més de mitja hora que ha deixat l’autopista amb una caravana impressionant per culpa de les obres de l’AVE, després del seu llarg i lent desplaçament a la sortida de Barcelona.
Ha demanat festa al treball per tal d’arribar-s’hi a un poblet a no gaires kilòmetres de la ciutat, on li han d’ensenyar un pis que està per llogar. Ho ha trobat per Internet i n’està molt interessada. Vol fugir del garbuix urbà i viure plàcidament en un lloc de només 500 habitants.
- Aquest camí no surt en el mapa. Estic ben perduda….! Em trobo rodejada de grans gira-sols que em miren amb certa impertinència, o al menys així m’ho sembla. No hi ha cap signe de vida, i ara que ho penso, ni tan sols el cant d’un ocell, silenci total. Què estrany!
Ella sent una esgarrifança que li fa prendre una decisió. Tornar enrere i recuperar l’autopista, ja! Però el cotxe no se li posa en marxa. Prova una i altra vegada sense cap resultat. Què li està passant? Es mira el rellotge, són les 11 i l’esperen a quarts de 12 en el bar de la plaça de l’església.
- Bé, noieta, no et posis nerviosa. Ara telefonaré al senyor Pardo per dir-li que no arribaré a temps i després al RACC.... A veure.... òndia, no! No tinc cobertura....
Dona cops de puny sobre el volant com una nena petita davant la negació d’un caprici,
Ui, ui, uiiiiii!!!!....
Obra la porta i surt fóra del cotxe. Li sembla que els gira-sols es troben més aprop o que el camí s’ha encongit. La boca se li asseca i el cor li batega cada cop més fort. De sobte, creu adivinar veure el barret d’una persona, allà al final del camí, al bell mig de la vegetació. Te por, però davant la disjuntiva de quedar-se sola en aquell paratge ignot, es penja la bossa a la bandolera i comença a caminar. Diuen que els gira-sols sempre es giren cap el sol (d’aquí el seu nom) però els de la dreta sí que ho fan, peró els de l’esquerra li donen l’esquena per tal de no perdre’s detall del que passa pel camí, o bé estan enamorats dels seus amics de l’altra costat i no fan cas de la llei de la naturalesa.
- Això és totalment absurd, no he de témer res. Aquell paio em traurà de dubtes, ja ho veuràs...
Camina que caminaràs, aquell camí s’allarga a cada pas que fa, fins arribar on suposava hi havia una persona que no és ni més ni menys que un espantaocells amb un ample barret de palla. Queda estorada, palplantada davant aquell ninot ridícul.
- Ara només falta que se’m posi a ballar i cantar com en el Mag d’Oz....
No passa res d’això però sí que se n’adona que els ocells que ella havia reparat que faltaven allí on s’havia aturat el cotxe, hi són presents aquí, sobre els braços estesos, al mig del cap, i saltironejant al seu voltant. Un munió de moixons fent barrila. Hi passen coses ben estranyes i fóra de lloc, aquí...
Els ocells comencen a cantar tots alhora durant seixanta segons, després tot
queda novament en silenci i els ocells desapareixen volant, com si haguessin rebut l’ordre de partida.
- He de tornar al cotxe i tornar a provar de posar-lo en marxa.
Més que caminar, córre en el seu camí de tornada. En aquell moment, just arribar al seu destí, nota que els gira-sols de l’esquerra ja s’han girat direcció al sol i sembla que per fi la ignorin. Seu davant el volant i a la primera intentona el cotxe s’engega. Al tirar cap enrere per tal d’encarar-se en direcció d’on havia vingut, les rodes trepitgen part dels marges i alguns gira-sols queden aplanats a terra i aleshores uns xiscles l’eixorden per uns instants i acaba creient fermament (ho juraria fins i tot davant de qualsevol) que aquells breus i aguts crits eren els laments d’aquelles flors malmeses. I sense pensar-s’ho exclama amb veu baixa: Perdó!

- Més val que me’n vaig ben lluny d’aquí el més aviat possible. M’estic tornant boja?
El camí de retorn fou molt més fàcil, no triga gaire de retrobar una sortida cap a l’autopista, però en aquesta sortida no hi figura cap nom ni cap número, és com si les baranes de protecció haguessin estat serrades pulcrament, donant pas a una suposada sortida. Res, però, que assenyali cap direcció ni contrada.
La circulació ara és prou fluida i no tarda en arribar al seu destí. Amb tot això ja són més de la una i ella aparca davant la porxada de la plaça on s’hi troba, segurament, l’únic bar del poble. Entra i escorcolla amb la mirada els pocs parroquians. Una parella menjant un entrepà en una taula del fons, un parell d’obrers davant dues cerveses i el cambrer darrera el taulell. Cap rastre del possible senyor Pardo. S’asseu a la barra i treu el mòbil per trucar-lo. No contesta, sembla que està fora de servei.
- Escolta, coneixes un tal senyor Pardo? Ens teníem que trobar aquí a quarts de 12, però he tingut problemes de trànsit i arribo tard Saps on el puc localitzar?
El cambrer somriu irònicament tot cridant a la dona que feineja dins la cuina
- Ep, mestressa, demanen pel Jaume....el Pardo....
La dona surt tot eixugant-se les mans amb el seu devantal.
- També t’ha ensarronat aquell capsigrany?
- Com diu....?
- En Jaume Pardo està a la caserna dels mossos, declarant. De què el coneixes?
Ella torna a sentir aquella mena de neguit que havia tingut en el caminet dels gira-sols. Fent un esforç, li explica la raó per la qual volia parlar amb aquell desconegut que havia contactat via internet, propietari del pis del carrer de la Riera s/n.
- Doncs has tingut molta sort d’haver fet tard. Aquell gamarús, fill de sa mare (que en pau descansi), s’ha trobat també amb un altre noia que li ha avançat 3.000 € com a fiança de la compra del pis, mentre preparava la paperassa del contracte. Però per la seva mala sort, ha arrivat al poble el seu germà , que fa temps viu fóra del poble, l’hereu de la família i autèntic propietari de la finca i se li ha descobert el pastís. La noia ha recuperat els diners i el germà l’ha denunciat. Es veu que ja ho havia intentat fer, fa uns dies, amb una altra persona de la que va obtenir uns altres 3000 €,
Ja que era allí, es queda a dinar i a pair l’ensurt, la decepció i el bon guisat de conill que li van preparar.
Abans de pujar de nou al cotxe vol contemplar el “piset” que havia perdut. Per internet havia vist l’interior del pis amoblat, un pis vell amb mobles caducs que li donaven cert encant, però els 275 € que demanaven de lloguer bé s’ho valia. Ella l’hagués personalitzat amb quatre cosetes, fotos, cartells, quadres..... Dona un tomb per la part de fora de la casa i veu que les finestres donen a la riera on baixen unes aigües brutes i pudentes, potser degut a alguna cort de porcs de la granja de més a munt. I de cop i volta, els seus ulls ensopeguen amb un camp de gira-sols que treuen el nas per l’altra costat de la casa, un xic apartat, però presents, omnipresents. Desde la finestra els hauria vist inexorablement, cada dia.
Ja de tornada, en un viatge prou còmode i ràpid es pregunta el per què de tot plegat d’aquella estranya experiència: l’haver-se perdut per aquell caminoi, la seva aprensió pels gira-sols, el cotxe avariat que sense fer res torna a funcionar.... Tot això li va fer que arribés tard a la seva cita i potser la va salvar de ser enserronada.
- Mira, viure al camp és prou bucólic, però pensar que cada dia he de patir cues astronòmiques per anar i venir de treballar.... Ja m’està bé viure amb la mare.... al menys, pel moment.
Quan arriba a casa i obre la porta es troba amb un gran ram de gira-sols ben col.locats dins un gerro de porcel.lana i la veu de sa mare que desde fóra el balcó li diu:
- Hola, nena, has vist aquest bé de Déu de gira-sols que tenim? . Me’ls ha dut la Trini de la seva torreta.
Ella somriu. Ben mirat, aquelles flors són prou boniques, i gràcies a elles, potser, o potser no, avui ha estat de sort. Les coses no són mai perquè sí, oi?.

(Però en el fons, ben en el fons, la segueixen pertorbant)

Joana