22

 

L'APAGALLUMS

En memòria de Jules Verne i els escriptors

galàctics de tots els temps (els estimats somniadors de sempre)

Imagineu per uns instants la gran catàstrofe a nivell mundial que suposaria una apagada de llums general. Les ciutats més importants i els pobles més petits a les fosques durant dies i més dies....

Centrals nuclears, companyies elèctriques, esdevingudes un mal són per a la humanitat sencera.  Científics, enginyers, savis de tot el món cercant l’origen de la gran apagada, sense trobar-ne els motius, ni la solució.

Per un costat, els cervells més qualificats estudiant el cas i per un l’altre, els polítics de torn discutint en llargues sessions parlamentàries, buscant inútilment culpables, i acusant als terroristes de torn.

Sense llum, els ordinadors no són més que caixes buides sense imatges, ni informacions. La Banca, les Empreses, la Borsa, la Policia, Hisenda, el Servei de Trànsit, els Peatges, les Televisions, els caixers de Supermercats i grans magatzems, els Hospitals, els Transports públics, tot, tot queda col•lapsat per la falta d’energia elèctrica.

Els aliments congelats es fan malbé, l’aire condicionat no funciona. La suposada avaria dura massa temps i la gent comença a rebre les conseqüències. Les persones atrapades dins dels ascensors dels gratacels, passen dies i dies, sense que ningú els alliberi, perquè no hi ha prou mitjans per arribar a tot arreu, i acaben, moltes d’elles, morint d’asfíxia o de fam, com rates dins d’un cau clos.

D’altra banda, els que viatjaven en Tren o Metro, queden també engabiats en llurs vagons i el caos i la follia, fan més difícil el salvament.

En el segle XXI aquestes coses no poden passar, diuen els entesos. Els supersticiosos creuen que el Pecat és l’origen de tot i veuen que la Fi del Món ja està arribant. Les sectes, doncs, es multipliquen i sorgeixen nous Messies.

La llum elèctrica ja no torna a il•luminar carrers i places i tot esdevé un desgavell. Els oportunistes, els delinqüents, els que no tenen res, surten de nit per tal d’aconseguir alguna cosa de profit. La inseguretat i la por, tanquen les vides dins les quatre parets dels pisos.

Sense televisió, sense ràdio, sense musica, els vespres es converteixen en llargues hores de contacte íntim entre els que s’estimen i al cap de nou mesos, la població mundial s’ha duplicat.

Les coses van canviant de mica en mica, i tots aprenen a viure d’una manera diferent. I qui no s’adapta troba la seva fi inexorablement.

Els inquilins dels alts edificis de les ciutats, han anat a viure a pisos de poques plantes i s’edifiquen cases horitzontalment i no verticalment, perquè l’apagada general no ha estat superada i res funciona malgrat els esforços de tècnics i científics.

L’atur creix quan molts oficis, fins ara de prestigi i solvència, com informàtics, enginyers de centrals nuclears (i enginyeria en general), treballadors en televisions i altres sistemes de comunicació, han perdut el fil conductor que els feia ser necessaris.

Els cinemes tanquen, només algun Teatre representa encara alguna obra teatral o bé un musical, si bé ara, s’ha de tenir bona veu per tal d’arribar a tots el públics, ja que no disposen de micròfons.

Els homes-anunci tornen a aparèixer pels carrers principals, duent a les espatlles cartells publicitaris.

Els rotatius surten cada dia però amb menys quantitat, ja que la impressió és mòbil, com abans .

Els fanals són ara de gas i la figura del fanaler, amb l’apagallums a punt, cada matí, donen la imatge romàntica de segles passats.

Les feines domèstiques es fan a la manera de les àvies. La roba bruta espera com abans, tota la nit, submergida en aigua i escames de sabó, a dintre de grans cubells de plàstic o acer, per tal de ser rentada al dia següent i estesa als terrats. Les neveres tornen a funcionar gràcies a les barres de gel i els escombriaires toquen el seu cornetí, cada tarda recollint la brossa, casa per casa.

Mica en mica, tot va canviant, sembla talment que el temps vagi enrera. Ja no es fan elucubracions del per què, ni el què fer, per retornar a les comoditats i a la modernitat. S’han perdut les esperances, els diners, les presses.... i l’oblit fa el seu camí en les ments dels més joves. Els adults, l’anomenada gent gran, viu angoixada per aquests esdeveniments, però el jovent i la quitxalla aprèn a viure com pot.

El que més preocupa als que encara recorden alguna cosa de la era de l’electricitat, és que sembla que, definitivament, i seguint un ordre cronològic incomprensible, el món evoluciona cap enrera com si volgués retrobar-se en el principi de la seva creació. Els observadors, els savis, els filòsofs, els historiadors, tots ells ja d’edat avançada, endevinen el que està succeint i estan aterrits.

La vida, però, segueix.

I jo, narradora d’aquests esdeveniments, creadora potser de un mecanoscrit del tercer origen, he de deixar d’escriure perquè l’apagallums ha passat pel meu carrer massa aviat i encara no és prou clar per a veure’m-hi i perquè el ble de l’espelma, comença a defallir en una lenta agonia que omple d’ombres i foscor la meva cambra.


Un record també per Manuel de Pedrolo

i el seu inspirat “Mecanoscrit del segon origen”.

Joana