5

ELS MEUS CINC MINUTS DE GLÒRIA

 

 

Mai he destacat en res. De petita, era una nena normal, simpàtica i poca cosa més. Totes les companyes d’escola m’acceptaven perquè no els hi feia la competència. Vaig intentar estudiar piano, sense èxit. Les meves dots artístiques no van poder superar els l Do-Re-Mi-Fa.Sol...... El pare que cantava a l’orfeó del casal, em va apuntar a la coral infantil. La directora, amb molt de tacte, em va insinuar que provés en altres camps.. Conclusió final : desafinava !

 

També ho vaig provar en l’escoltisme. La meva nova aventura va acabar abans dels dos mesos, just quan a la primera excursió em vaig perdre, i varen haver de mobilitzar tot el poble. L’ensurt i esverament del caps i la resta de companys de l’agrupament, m’ajudaren a comprendre que tampoc allí, jo hi encaixava. I, malgrat els ànims perquè continués, vaig desertar.

I no parlem dels esports. A bàsquet, les pilotes ni les tocava...apareixien i desapareixien davant els meus ulls com per art d’encanteri, (no tocava bola). I és clar, em van fer fora de seguida.

Això si, em passava hores i hores dibuixant figures femenines, vestint-les de totes maneres. També m’agradava cosir i sovint pujava a l’àtic, on vivia una tieta modista que em deixava ajudar-la. Ella deia que a mi se’m donava molt bé la costura i les labors, que aquest era el meu camí. Recordo que totes les meves nines anaven vestides amb les meves creacions. Encara les guardo.

Però tampoc en aquell camp vaig reeixir. Al finalitzar l’educació general bàsica, la mare em va col•locar a la parada de fruites i verdures del mercat, a treballar amb ella. Al pare li van diagnosticar una emfisema pulmonar i havia de quedar-se a casa, sempre endollat a la bomba d’oxigen. Però a les nits, jo no deixava de dibuixar i cosir la meva roba, la de la meva mare i la d’alguna veïna. La tieta ja s’havia jubilat i em va passar part de la seva clientela.

Un divendres, al mercat, va aparèixer un noi ben plantat. Va omplir el cistell de verdura. Era vegetarià i es va presentar com a nou veí del barri. Venia de Paris i havia llogat un pis a prop. Es deia Jean Paul i era fill de mare francesa i pare català. Feia un màster d’Econòmiques a Esade. Va escollir Barcelona, la ciutat on havia viscut moltes de les seves vacances amb la seva família catalana. Tot això ho vaig anar sabent de divendres a divendres, quan venia a fer la seva compra setmanal.
Jo li donava receptes perquè les seves menjades fossin més amenes. i moltes vegades la mare m’havia de cridar l’atenció perquè xerrant i xerrant, no atenia a les demés clientes de la parada. Un dia a la festa major del barri, me’l vaig trobar all ball del envelat. Jo havia anat a la perruqueria i lluïa un dels meus més bonics vestits. Suposo que em va trobar molt diferent, havia deixat el davantal darrera el taulell i ara feia el que es diu, patxoca. Jo no hi cabia dins de la meva pell. Ell no em deixava de mirar. Jo feia el desentès parlant amb una amiga. Al tercer ball de la nit, em va treure a la pista. Recordaré sempre aquella nit perquè va ser l’inici d’una bona amistat que més tard es convertí en amor.
Durant la resta del curs, en Jean Paul passava totes les estones lliures al meu costat. Sovint li preguntava què havia trobat en mi per haver-lo atret i em contestava carinyosament: - tu ets diferent a totes les noies que he conegut, per això m’agrades. Estic cansat de tanta sofisticació, i tu ets un encant –
La mare no les tenia totes, dubtava que la nostra relació arribés a bon port. En Jean Paul, malgrat ser un bon xicot, pertanyia a l’alta burgesia francesa. La seva mare, Odette Giraud, des de la mort del seu marit, era la propietària i directora d’una famosa marca de cosmètics i perfums. Com encaixaria la seva filla en aquell món?. Però veient-me tan il•lusionada, callava i deixava passar el temps. Per primer cop a la vida, la seva petita estava tocant el cel....
Va arribar l’estiu i en Jean Paul em va convidar a passar les vacances a Paris. La sola idea de conèixer la seva família em va trasbalsar. De cop i volta, em vaig sentir una formiga davant la resta de la humanitat. Quin paper faria jo en aquell nou ambient?. M’hi vaig negar en rodó. Ell no comprengué la meva actitud, ho va qualificar d’immaduresa i va marxar enfadat. Més tard, per telèfon varem fer les paus. I vet aquí la meva sorpresa, quan al cap de pocs dies, aparegué amb la seva mare. Sense avisar, la va dur un dijous al mercat. M’ho vaig passar molt malament.
Ella, madame Odette, era tota una senyora, és a dir, impecablement vestida, maquillada i amb un somriure que d’antuvi, ja intuí que no era del tot sincer.
I jo, amb el meu davantal, les meves xancletes, i el cabell recollit amb una cua.... En Jean Paul se’l veia prou satisfet, sa mare, fent el paperet i ma mare i jo, més avergonyides que mai. Refetes de la primera impressió, els varem convidar a sopar a casa nostra. I ja ens veus tota la tarda endreçant el pis i cuinant un sopar digne dels hostes.
El pare, per sort, es trobava una mica millor i va poder compartir la taula amb nosaltres. Però l’ambient no deixava de ser tens. Els ulls de la madame semblaven talment una màquina fotogràfica. Amable i educada, va ajudar a salvar moments crítics,. Això si, amb una extraordinària subtilesa, anava descobrint la nostra intimitat, és a dir, la nostra manera de viure. En Jean Paul, satisfet i a hores llum del que passava, només parlava del seu futur en l’empresa familiar. Acabats els estudis, ja podria fer-se càrrec del negoci.
Calia doncs, avançar els plans... Jo hauria d’acceptar anar a passar una temporadeta a França, per tal de que després d’uns mesos d’adaptació, preparar el casori. Jo als postres, ja tornava a ser aquella formigueta que volia escapar vers el seu cau. El meu cap s’ompliren de pors i no vaig mostrar-m’hi gaire entusiasta, al contrari, semblava una veritable tòtila.
Al dia següent, madame Odette em va convidar a dinar a un restaurant de la Barceloneta. El seu fill estava fent gestions i no arribaria fins més tard. Va demanar uns vermuts. Jo m’havia arreglat com si fos diumenge, amb les meves millors gales i vaig arribar amb el ferm propòsit d’estar a l’altura de les circumstàncies, fossin les que fossin. Si estimava al Jean Paul havia de preparar-me.
Després d’uns silencis, la madame va atacar directament. Això si, molt educadament, cercant no ferir-me, va parlar que el seu fill mereixia una persona de la seva mateixa condició. “El món dels negocis és ferotge – va afirmar - i les dones dels homes que mouen les empreses, han d’estar molt ben preparades”. Que jo era molt bona noia però no podria ser mai feliç en aquell ambient. A la llarga, el matrimoni fracassaria. També em va parlar de la Geraldine, una amiga de la família, que havia estat mig novieta del seu fill i que fora la candidata especial per ser la seva esposa. I com si res, em va mostrar una foto d’una noia rossa molt bonica.
-Pensa t’ho bé, ma petite. Jo només cerco la felicitat de tots dos.
Tots els meus bons propòsits es van esfumar. Endevinava les veritables raons de la seva visita a Barcelona. Desmuntar la relació equivocada del seu fill amb una noieta inexperta. Torbada per aquelles paraules, anava a aixecar-me per fugir, quan va arribar en Jean Paul. No vaig gosar donar un espectacle i vaig aguantar tot el dinar el més dignament possible.
Al dia següent, mare i fill retornaren a Paris amb la promesa de que jo hi aniria per Nadal. En una llarga carta, escrita a contra cor, li vaig dir que no l’estimava prou com per deixar tot el meu petit món, per ell. La mare em necessitava al mercat i el pare cada vegada es trobava pitjor. En aquesta situació, no els podia abandonar. En Jean Paul no va insistir més i les cartes i e-mails van deixar d’arribar. Suposo que a hores d’ara, s’haurà casat amb aquella franceseta....
Els dies van anar passant, lents i avorrits. Els anys em van convertir amb una dona que només vivia per la feina. Un bon dia, però, passejant per la plaça Catalunya, vaig trobar-me amb la Rosa, una amiga de l’escola. Després de les abraçades, ens varem asseure a la terrassa del Zurich i començàrem a posar-nos al dia de les nostres vides. Ella acabava de separar-se del seu marit i no tenia fills. Em va confessar, que de casada, se n’havia adonat de les seves inclinacions lèsbiques i que havia tingut un parell de dones com a parella. Ara, però, es trobava lliure i amb la extraordinària sort d’haver heretat dels seus avis, una considerable fortuna. Jo li vaig explicar la meva rutina diària, només salvada per la meva vocació de crear models. Per casualitat, jo duia en la bossa de mà, uns dibuixos per una col•lecció de cara a la propera primavera. La Rosa es va entusiasmar i va demanar-me poder venir a casa per tal de veure la resta dels meus dissenys.
I des d’aquell moment, puc dir que la meva vida va fer un gir de 360ª. La Rosa em proposà obrir una botiga de models prêt-à-porter, on només es venguessin en exclusiva els meus vestits. Va ser un èxit total. Pocs mesos després, ja havíem inaugurat dos botigues més. Vaig ampliar el taller de modistes per poder abastir la forta demanda. Organitzàrem també una desfilada de les meves creacions, amb la flor i nata del món de la moda, artístic i empresarial. Les nostres botigues duen el rètol de:” Maria & Rosa, modes.”. Vaig traspassar la parada del mercat, abans que la mare es jubilés, volia donar-li una vida còmoda i tranquil•la. Per qüestions pràctiques, decidí compartir l’àtic de la Via Augusta amb la meva amiga i sòcia, deixant-li ben clar, des de bon començament, que les nostres relaciones serien estrictament d’amistat i.... res més. Des de les hores, la nostra convivència ha estat sempre ben cordial i productiva.
La firma “Maria & Rosa, modes” traspassà fronteres i a Paris, les més prestigioses boutiques ’exhibien i venien les nostres creacions. Degut al èxit de vendes, ens van demanar una passa de models en un hotel cèntric de la ciutat. Com és natural, acceptàrem de bon grat. Era un repte important per la nostra carrera. Jo no hi cabia de satisfacció, anava a triomfar a la ciutat on temps enrere m’haurien marginat i humiliat. C’est la vie!.
He de dir, que degut al meu caràcter més aviat tímid i reservat, havia delegat tota la tasca de promoció i propaganda, a la meva sòcia. Poques vegades havia aparegut en actes públics i el meu rostre era més aviat, desconegut.
Finalment arribà la gran nit de la desfilada. La sala s’havia omplert de gom a gom. Els fotògrafs de les principals revistes i de la televisió estaven preparant les seves càmeres. Tota la “creme de la creme” de la capital s’havia reunit aquell vespre, esperant descobrir i admirar la nostra darrera col•lecció.
Mentre a la passarel•la anaven desfilant les models, nosaltres dues, amagades darrera les cortines, esperàvem amb nerviosisme la cloenda. Sense adonar-nos ens havíem abraçat. Els cors ens bategaven a mil per hora. Els continus aplaudiments confirmaven l’èxit.
Quan la sala es va il•luminar, les models van anar apareixent una a una i nosaltres varem ser requerides a sortir a saludar. El públic, dempeus, no deixava d’aplaudir. Estàvem tocant el cel, quan de sobte....
A la primera fila vaig descobrir la mirada atònita de la que hauria pogut ser la meva sogra. Els nostres ulls es van trobar i una lluïssor en els meus van donar-li a conèixer, que jo havia triomfat en el seu món, i per mèrits propis. Van ser uns instants meravellosos en els quals vaig experimentar “els meus primers cinc minuts de veritable glòria”.
Aquella nit, a la habitació del hotel, emocionada i agraïda, vaig demanar-li a la Rosa que m’ensenyés a estimar-la.... a la seva manera. Aquella nit vaig comprendre que l’amor supera fronteres: s’estima o no s’estima. Les dues formàvem ja una parella que hauria de durar tota la vida. Qui ho havia de dir.....?

Joana

Octubre del 2011