6

 

GAT ESCALDAT

 

L’Andrea és una noia alta i esvelta, amb un cabell vermell pujat tallat molt curt que li dona una aparença de nen entremaliat. És apassionada i viu rabiosament al dia. Desordenada i caòtica, el seu petit apartament de la Barceloneta, a primera fila del mar sembla talment un niu esgarriat. Però aquest defecte queda compensat per la seva picaresca, la seva simpatia i la seva fogositat en el moment de fer l’amor.
L’Andrea, és la “rateta” de l’Enric quasi tots els caps de setmana, quan ell es presenta al piset, amb la seva bossa de viatge de pell, com si arribés de viatge. Les nits dels divendres i dissabtes són absolutament de follia desenfrenada i l’Enric es troba immers en noves experiències que el fascinen.

La Clara, la companya sentimental de l’Enric, és totalment diferent. Menuda, ben proporcionada, rossa amb una cabellera llarga i ulls blavosos. Prudent, seriosa, culta, comparteix amb ell el pis mentre acaba la seva tesi doctoral sobre “Safo”, uns estudis que l’obliga sovint a passar moltes hores a la Biblioteca, prenent notes. Té el pis ordenat i se n’ocupa de l’Enric, quasi com una mare. Ell, al seu costat, de vegades s’avorreix una mica, però se l’estima i li agrada trobar-se rodejat de comoditats i atencions. Treballa en una constructora d’obres i en els sopars de negocis, la Clara sempre el fa quedar molt bé. És la seva “colometa”.

Es considera un home afortunat amb les dues dones, duent una doble vida fins ara sense gaires problemes, ja que s’ho ha fet anar prou bé. Durant la setmana, viu en un àtic del Putget, envistes a la muntanya i els divendres per la tarda, fingeix que se’n va a Palamós, a una urbanització de l’empresa on treballa. (Del Putget a la Barceloneta, mitja horeta, ho té molt ben calculat).Allí l’espera una Andrea sempre imprevisible, que pensa que ell arriba de Granollers, on hi viu i treballa els dies feiners. Ah!, ho du tot molt controlat i es creu força llest caminant sobre la corda fluixa de les mentides sense caure mai en cap parany.

Aquell divendres, només pensar amb la seva rateta ja trempa de gust. I pensa que esperar a que siguin les 7 de la tarda per anar-se’n cap a...”Palamós” és una bestiesa. Després de dutxar-se, es prepara la seva bossa de pell i entra a la cuina, on la Clara ja l’espera davant dues tasses de café amb llet i unes torrades de pa amb mantega i melmelada.
- Avui, colometa, del despatx m’aniré directament cap a Palamós. M’han trucat que han sorgit problemes d’última hora i he de vigilar les obres... Ho sento, amor meu!.
- Més ho sento jo. Havia pensat comprar-te peix i cuinar el teu plat preferit...
- Ui, quina llàstima...! - l’Enric posa cara de pena i ella riu.
-
L’Enric surt de casa i quan puja al seu cotxe truca amb el mòbil a la feina, fingint que ha de fer unes gestions que l’impedeixen anar al despatx. Dona un parell d’encàrrecs a la seva secretària i es posa en camí vers la Barceloneta, més content que un adolescent fent campana a l´escola . S’atura al mercat i compra gambes, escamarlans, cloïsses, musclos, calamars i un rap sencer. En una parada de flors, compra un ram de roses vermelles i a la botiga de sota la casa de l’Andrea, una botella de vi blanc d’agulla. Quan imagina la cara que hi posarà ella quan el vegi arribar tan aviat....

Per tal de no fer soroll, no truca a la porta i fa servir el joc de claus que un dia li va donar. A l’entrar, ensopega amb un parell de botelles de butà que el fan trontollar i de puntetes, s’arriba a la petita cuina on deixa a la nevera, el peix i el vi.

Quan surt, escolta uns gemecs prou coneguts que l’alerten del perill. Un calfred li recorre tot el cos. Poc a poc, es dirigeix al dormitori i.... l’Andrea està en plena feina amb el “butanero”!!!. Sent un mareig, una vergonya, unes ganes boges de tirar-se sobre aquella parella obscena i colpejar-los una i altra vegada. Ells, però, ni s’han adonat de la seva presència i continuen, continuen.... L’Enric opta per girar cua i sortir silenciosament com ha entrat. Pel passadís les roses queden espargides per terra, formant una catifa de flors.

Ja al carrer, s’encamina vers el mar i es deixa caure a la sorra. No fa prou bon temps per a banyar-se i la platja resta quasi solitària. Quina bagassa!. L’Enric, fuma i fuma i no es treu del cap l’escena de la seva Andrea i aquell pakistanés de merda!. Era ben evident la seva fogositat, sovint, rient.se’n, confessava que era una nimfòmana empedreïda, però que ell l’omplia plenament i era ben feliç- Sí, sí...

Els núvols amaguen el sol i l’Enric comença a tenir fred. S’aixeca, tot pensant amb la seva Clara i com l’ha enganyada durant tots aquests mesos... Pobrissona!. Bé, d’ara en endavant la tractaria com a una reina i li seria fidel per sempre més.
Fa la darrera pipada al seu cigarret, s’espolsa la sorra dels pantalons i torna al cotxe. Pensa donar-li una sorpresa a la seva colometa, tornant a casa aquell mateix migdia. Li diria que a mig camí, en Gomis, l’encarregat de les obres de Palamós, l’havia trucat dient-li que tot estava solucionat i la seva presència no era necessària, Potser fins i tot, ja no li caldria pujar-hi més...

Troba un forat per aparcar a la cantonada, davant la pastisseria. Li compra una caixa de bombons farcits de fruits secs que a ella tan li agraden i també una ampolla de cava. Xiulant, entra a l’ascensor. No, no vol pensar més en l’Andrea, no vol recordar la humiliació rebuda, ara només vol tranquil•litzar la seva consciència i omplir d’atencions la seva colometa.

“SORPRESA....” – l’Enric tanca la porta amb un cop sec que queda silenciat per la musica del “Bolero de Ravel” que sona fort des de la saleta.

“Na... nanana nananà nananà.... Pom, pom, pom, pompom....” En veu baixa, l’Enric va seguint la melodia. Sempre ho fa, no li agrada aquella peça tan reiterativa i se n’en burla quan ella la posa, tot sovint, mentre estudia. Diu que la relaxa.

Entra eufòric aixecant els braços, mostrant amb una mà els bombons i amb l’altra, el cava.

“SORPRESA....!”

Emmudeix de cop quan les veu allí, esteses sobre el sofà, nues de pèl a pèl, la seva innocent Clara i aquella cubana del primer pis... Cos negre sobre cos blanc, abraçades, impúdiques.... Com s’ho havia de pensar que la seva colometa fos lesbiana? Ben amagat ho portava!. Clar, per això li agradava tan Safo... Quina decepció, quin fàstic!- I ara, què? Què hi feia ell allí, palplantat i amb cara d’estúpid?. Deixa caure a terra les xocolatines i l’ampolla que es trenca mullant l’estora. Les dones se’l miren com si despertessin d’un somni, incrèdules i tremoloses. Les han agafat infragantis!

- Enric, escolta... deixa’m explicar-te...

Però ell no vol saber-ne res, no entén res, per segona vegada en un sol dia ha rebut un cop baix que la seva masculinitat no perdona. Baixa les escales corrent, esperitat, com si el perseguissin. Ja al carrer, no sap a on dirigir-se. Es troba ben fumut. Comença a caminar i a caminar fins trobar-se davant d’ un bar. L’ estança és fosca, il•luminada per llums indirectes. Poca gent, alguna parelleta en les taules del racó. Seu a la barra i demana un wiski, després un altre i un altre. Una mosca oroneja davant del seu nas fins aterrar sobre el tap de l’ampolla. L’ Enric veu, en la mosca, la seva pròpia consciència i aconsegueix, fins i tot, escoltar la veueta del insecte que li parla, burleta.

Me n’enric de tu, Enric. Gat escaldat i ben escuat...! Et senties el mascle triomfador i vet’ho aquí, t’has convertit en un banyut de por...

Calla, moscota impertinent! – l’ Enric intenta espantar-la amb la mà. El cambrer amaga un somriure sota el seu bigotis. Quan un beu massa, ja se sap, comença a parlar sol.

Enganyar a la Clara era normal, oi?, demanar fidelitat a l’Andrea només perquè li donaves plaer els caps de setmana, també ho consideres lògic...Doncs ja ho veus, elles també han tirat pel dret, donant-te pel sac.

Callaràs ja...!

Ni rateta, ni colomí... elles són així. I et pregunto: hi ha dones innocents... o bé l’innocent ets tu? – la mosca li canta una i altra vegada la mateixa cançó i l’Enric ja no pot més i d’un cop precís. L’aixafa sobre el mostrador del bar. Apa, mosca fastigosa, ja no em faràs més la punyeta!

Morta la consciència, l’Enric surt del bar ensopegant. El cap li dona voltes i voltes i te ganes de vomitar. Mica en mica, els gossos de les cases properes (en aquell barri elegant de la part alta de la ciutat, quasi tothom conviu amb canins-mascotes) comencen a bordar. Sembla que tots s’hagin posat d’acord, sortint als balcons i traient els caps per la finestra, per tal de veure aquell gat escaldat que a la vorera, abraçat a un arbre per no caure, arrenca a plorar.

Joana