7

 

EN MIG DEL NO RES

 

Marta Soler, 40 anys, psicòloga, bona professional en el camp infantil i juvenil. El seu despatx ocupa un petit espai del edifici d’oficines del centre de la ciutat. Sovint apareix a TV3 en tertúlies on el tema central és la problemàtica del jovent i el seu entorn més immediat. Té, doncs, cert prestigi degut a les seves intervencions darrera la pantalla.
Avui, però, està nerviosa, no pot concentrar-se i els informes que te a les mans no acaben de passar pàgina. Dintre de quinze minuts espera el darrer pacient de la jornada, l’Oriol Duran, fill d’una parella amiga, que han confiat en ella per tal d’esbrinar el per què del comportament apàtic i transgressor del seu fill de 14 anys. Tot plegat, problemes comuns de l’adolescència.
No pot més i treu una cigarreta del doble fons del seu calaix (amaga el tabac per evitar les temptacions) i obrint la finestra, comença a fumar, convulsivament. Què els hi està passant a ella i al Llorenç?. Com han arribat a aquesta situació?. I ella ha acceptat..... està boja, de què té por?. De perdre’l després de deu anys de convivència?. El preu li pot costar molt car.... Si, una bogeria tot plegat. Ridícul, patètic, humiliant....!!!!
Ahir nit, tot sopant, el Llorenç li ha parlat del possible ’intercanvi de parelles. Ho vol fer amb el seu soci Enric i la noia amb qui ara surt, la Marina.. Vol experimentar noves sensacions. Es veu que la rutina l’aclapara i necessita canvis.... però no la vol perdre, perquè afirma que encara l’estima. Quins nassos....!!!. De primer, l’ha engegat, després ha plorat, tancada al lavabo. L’ Enric, persuasiu, la va abraçar, la va mimar, li va parla baixet, tal com a ella tan li agrada. Però no ha pogut dormir en tota la nit. Al llit, li ha donat l’esquena i no n’ha volgut saber-ne res d’ell. Aquest matí a la cuina, prenent el cafè, han recuperat la conversa pendent, i mica en mica, la Marta s’ha convençut que potser aquell disbarat plantejat tan inesperadament, no és tan greu. Que ben mirat.....Són adults, lliures de prejudicis....
Ara, però, la veritat se li fa evident. L’Enric és un penques, un....Com pot pretendre fer-la participar en un joc a totes llums indecent?. Com....
El timbre de la porta la du a la realitat. Apaga la cigarreta, tanca la finestra i corre a obrir. Darrera les salutacions, acompanya als pares a la saleta d’espera i fa entrar el noi al seu despatx.
- Hola, Oriol. Saps per què estàs aquí, oi?
- Si.... No.... No ho sé del cert
- Doncs, parlem i mirem d’esbrinar-ho. Vull, però, que no em vegis com una estranya que intenta violar la teva intimitat. Tot el que em diguis, quedarà dins d’aquesta habitació.
Silenci llarg i feixuc. El noi te la mirada fixa vers un cantó de la taula.

En lloc d’escoltar-me, els pares em duen aquí, com si fos un dement....No veuen més enllà dels seus nassos, i ningú contesta els meus dubtes, tothom recrimina que faci preguntes incòmodes. Tot plegat, fa fàstic!

-Oriol, fa estona que estic esperant que parlis.
El noi aixeca la mirada i per primer cop observa a la doctora. És fàcil demanar lo impossible, i més difícil aconseguir-ho.
La Marta insisteix.
- Què vol que li digui?. Ni jo mateix sé el que em passa....
- Em deixes ajudar-te? . A veure, per què t’han fet fora del Col•legi?. Segons tinc entès, ets un bon estudiant i un excel•lent esportista. No entenc, doncs, el motiu de la teva expulsió.
- A contra cor accepten que acabi el curs. Em necessiten perquè sóc el millor porter de l’equip de futbol del cole i volen guanyar la resta de partits amb els altres de la Congregació del Sagrat Cor. Els hi faig nosa, però tanmateix, no volen deixar-me anar. L’any vinent m’han matriculat en una escola pública prop de casa.

Com dir-li que tot va començar a la classe de religió, quan vaig exposar, en una redacció, els meus dubtes sobre la creació del món i el paper del Cristianisme i altres confessions. Jo preguntava, com podia ser que tot hagués començat, fa més de 2000 anys, a Judea. I com era que Jehovà només es donava a conèixer en aquell petit territori. La Xina havia tingut altres dinasties, 3.000 o 4.000 anys abans de Crist. I Africa, Europa, la resta d’Asia i l’Amèrica encara ignorada, desconeixien el nostre Déu Redemptor. A on havien anat a parar les ànimes de tota aquesta gent, abans de l’evangelització?. Ho vaig escriure així, d’una manera potser una mica barroera i confusa. Ni jo mateix acabava d’entendre la meva pregunta. Més tard, al despatx del director, em varen sorgir noves preguntes que els hi van escandalitzar. Aleshores mal parlaren del meu avi, a qui van donar les culpes de tot, per la seva mala influència amb mi. I va ser aleshores, quan em vaig aixecar de la cadira i els vaig deixar plantats. Encara sento els seus crits intentant aturar-me.

L’Oriol expressa els seus pensaments en veu alta, però d’esma. No hi posa gaire interès.
- Vaig escriure una redacció que no els hi va agradar gens. I en lloc d’aclarir-me els meus dubtes, em van castigar amb l’expulsió. Després, enfadat, en el darrer partit, vaig deixar colar cinc gols a la meva pròpia porteria. Això no m’ho van perdonar.
- Home, els teus companys d’equip no tenien cap culpa... També m’han dit que les notes han baixat considerablement. La teva conducta a classe no és pas exemplar.
L’Oriol s’envalenteix.
- Si, per què he d’estudiar assignatures que no m’interessen gaire? És perdre el temps.
Cal seguir fer-lo parlar. I la Marta insisteix.
- A tu, quina t’agrada més?. Voldràs anar a la Universitat?
- No sé, potser antropologia, etnologia, biologia.... però per arribar-hi m’he d’empassar moltes tonteries.
La Marta comença a fer tímids progressos amb l’Oriol. De sobte, el mòbil li assenyala que li ha arribat un missatge.
- Perdona, Oriol. Un moment – “ens trobarem al bar del hotel a les 9. No facis tard. Estic impacient.” Llorenç
I de nou li venen els dubtes. Per uns moments se n’havia oblidat del que li esperava aquella nit. Pensa en l’Enric, i sent fàstic. Pensa en la Marina al llit amb el seu Llorenç i li venen basques.
Mentre, l’Oriol recorda la darrera visita a casa del seu avi, quinze dies abans de la seva sobtada mort.

Amb l’avi, tot era diferent i natural. No tenia por de parlar i m’explicava coses molt interessants. De flors, d’ocells, dels estels del cel, dels seus viatges per l’Egipte i el nord d’Àfrica.... Es va empipar molt quan va conèixer els motius de la meva expulsió. Al dia següent es va presentar a l’escola i va organitzar un daltabaix considerable. Això no em va fer cap favor, tot al contrari, però jo em vaig sentir molt, molt orgullós d’ ell. Tanmateix, els meus pares no li van perdonar la seva intromissió i com a càstig, em van prohibir que durant un mes no el tornés a visitar. No els hi vaig fer cas i aquella mateix tarda em vaig presentar a casa seva. Viu en un piset dalt del terrat d’un pis de Gràcia, on té cura de les seves plantes i les seves gàbies de canaris i caderneres. Ell em va parlar del bé i del mal, de les injustícies i la generositat. Jo li vaig confessar que no entenia la cadena tròfica, la necessitat de menjar-se l’un a l’altre, per sobreviure. No havia vida sense mort, ho trobava injust. I aleshores em va ensenyar un llibre de Charles Darwin, “L’origen de les espècies” i em va llegir tres punts:
1) Les formes de la vida no són estàtiques sinó que evolucionen, les espècies canvien contínuament, unes s’originen i altres s’extingeixen.
2) El procés d’evolució és gradual, lent i continu, sense salts discontinus o canvis sobtats.
3) Els organismes semblants estan emparentats i descendeixen d’un avantpassat comú. Tots els organismes vivents, poden remuntar-se a un origen únic de la vida.
També em va dir que havien altres teories que el contradeien, que tot eren especulacions, però era una bona base per a reflexionar. Lo interessant, segons ell, era deixar la ment sempre oberta. Cercar, pensar, pensar, cercar.... Tot és possible, res és impossible.
Em va interessar tant, que més tard, a casa, ho vaig buscar per internet i vaig completar la lectura. L’avi no ho sabia tot, però m’escoltava i deia la seva sense voler imposar-se. Al terradet, ell i jo teníem moltes converses i ara..... ara, ja no hi és, una angina de pit se l’ha endut per sempre.....i no m’he pogut acomiadar, dir-li que....dir-li que....No hi ha dret, no s’ho mereixia!. El trobo a faltar....!!!

De cop i volta, l’Oriol arrenca en un plor i la Marta deixa les seves cabòries.
L’Oriol, poc a poc, i sanglotant, li explica el seu dolor per la mort del seu avi.
- No vaig poder plorar ni abans ni després de l’enterrament. Tenia una pena molt forta amagada dins del pit. I ara, vés, de sobte, davant seu....perdoni, quina vergonya!
I d’una manera natural, comença a explicar-li tots els seus pensaments, dubtes, angoixes, amb unes ganes boges de vomitar tot el que li fa mal.
La Marta se n’adona, que el pobre noi es troba en mig del no res, com ella mateixa en aquests moments, i l’anima i consola. Li dedica tots els seus coneixements per tal d’orientar aquella personeta fràgil i vulnerable, i alhora, valenta i sensible.
- Oriol, al dia de demà, (si no t’espatlles), arribaràs a ser un bon antropòleg, etnòleg, biòleg, o el que vulguis. Tens molt de potencial. Espera a créixer una mica més i donaràs mil voltes als qui ara, per la seva ignorància, et menyspreen. Ja parlaré amb els teus pares, veuràs com tot anirà canviant mica en mica. Paciència, noi, això si, molta paciència. Els adults, de vegades, no donem la talla, som uns maldestres. No cal que tornis, però si necessites parlar amb algú, una trucadeta i.... quedem. D’acord?. Sempre trobaré un reconet del meu temps per a tu, no ho oblidis.
L’Oriol, avergonyit però alleugerit, en lloc d’estrènyer la mà que li ofereix la doctora, se l’hi abraça i en veu baixa, li dona les gràcies.
No, aquest cas ha diferit un poc del clàssic problema generacional. L’Oriol l’ha conquistada i l’ha ajudat a veure-hi clar. Ella també li ha d’estar agraïda.
Quan la Marta es troba sola, tanca l’ordinador, agafa el seu mòbil i envia un curt i decisiu missatge:

No vindré.

La doctora Marta Sala s’ha diagnosticat a si mateixa i acaba decidint el rumb de la seva vida, amb o sense el Llorenç, però d’acord amb la seva consciència i voluntat. Surt del despatx, amb la seva dignitat intacta.

Joana 24/9/11 (dia de la Mercè)