8

RÈQUIEM

   Wolfgang Amadeus Mozart

La llum m’atrau i em sento papallona atrapada per la sobtada claredat.
Els meus peus trepitgen un sòl de coto fluix i les meves passes són lleugeres, sense entrebancs. No em cal cap bastó per tirar endavant. El meu peu dret segueix l’esquerra sense cap vacil•lació, al mateix pas. El cos dret, sense moviments que delatin cap defecte al caminar. Extraordinari!.
Mozart m’acompanya amb el seu “rèquiem.” Els cors de veus entonen la melodia com si fos la primera vegada que la cantessin. Ho fan per a mi? O és la musica de fons d’aquest passeig cap a l’eternitat?. Perquè.... suposo que és allà on s’acaba aquest camí de núvol gris i blanquinós.
Camino i camino, escolto i gaudeixo de tot. Em sento àgil, lliure, i per primer cop a la meva vida, no he de mirar a terra per tal de no ensopegar. Els meus ulls estan enlluernats per la claror del fons. M’estic morint?. No sento cap dolor, ni cap nostàlgia, les emocions s’han esvaït miraculosament.
Em fa por mirar enrere, això si, no sigui que em vegi estirada al llit, perquè fora la confirmació de les meves sospites. Ningú t’ensenya a estar preparada per la mort. És una assignatura pendent que la humanitat hauria d’aprendre i divulgar. Així seria més fàcil acceptar el teu final.
El rèquiem continua oferint el seu cant excels. M’agrada i l’he escoltada una i altra vegada en moments de soledat o reflexió. La figura d’en Mozart sempre m’ha neguitejat pel seu comportament “d’infant terrible”, mal educat i capritxós. Però adoro la seva musica. Amb en Bach, Vivaldi i Beethoven, comparteix les meves preferències. Tots ells uns genis per crear somnis i emocions.
No penso en cap càstig ni premi. Ni què em trobaré quan per fi hi arribi. Seria bonic convertir-me amb un nou estel. Em plauria formar part d’una constel•lació d’estrelles noves que brillés per sempre més en el firmament. Sí, formar part directe del Univers, ser descoberta per un jove astrònom i batejada amb un nom curiós. Veure passar prop de mi coets tafaners enviats per la NASA. Descobrir des del meu lloc privilegiat, el meu planeta i d’altres que aniré coneixent.
Una veu em crida. No la vull escoltar. Em quedo només amb els cors i la musica del Rèquiem. Tanco els ulls. Camino, camino.....

+++ +++ +++

- Joana, et trobes bé?.
Quan obro els ulls, segueixo escoltant la musica.
- Joana!. T’has adormit i per poc se’t crema el dinar.... - En Ramon, agenollat davant meu, em mira preocupat. – Acabo d’arribar i des de l’escala he sentit la musica i l’olor de socarrimat. T’ha passat alguna cosa?.
Quan me n’adono que m’he despertat d’un somni, somric i li dic: - Home, has deixat la galàxia sense un nou estel. Bé, el firmament quedarà per un altre ocasió. Ara, més val que baixem a dinar al bar de la cantonada.
I mentre li explico el meu somni, penso que la terra que trepitjo, bé o malament, és el lloc que em pertoca estar fins que de veritat, la mort em cridi. I tanmateix penso, que la vida és això: emocions i sentiments que cal viure i aprendre a gestionar sense coacció de cap mena. Naixem i vivim dins del caos d’aquest món imperfecte que es redimeix quan som capaços d’estimar i ser estimats. I en el meu somni, malgrat la llibertat dels meus moviments, la lleugeresa del meu pas, la veritat, és que no he sentit cap emoció. Estava morta!......Ben mirat, ara per ara, no vull que ningú em plori ni m’enyori. I em dic a mi mateixa que si segueixo viva, un dia arribarà que seré àvia, caldrà esperar, doncs. Perquè la vida en si mateixa, és un trencaclosques a punt per jugar, que no pots deixar a mitges sense fer trampes. Cal que com he fet sempre, m’accepti tal com sóc i deixi la soledat del cosmos per un “il•luminat” que cerqui la perfecció.
Trec el disc i el rèquiem emmudeix. Abraço al meu home, m’agafo del seu bracet i.... me n’oblido del meu bastó.
Quan tornem a casa, posaré el “Magnificat” d’en Bach i continuarem vivint.

 
Joana (juny del 2011)

Johan Sebastian Bach