30

TANGO EXPRÉS

 

 

El cel plora amb desconsol. Dues dones, agafades del bracet i sota un mateix paraigües, s’endinsen per un estret i vell carreró del barri de la Ribera. A les 8 de la tarda ja és plena nit. La pluja ha foragitat la gent i tot resta en silenci.....De cop i volta, s’encenen les llums dels neons a la façana d’un vell local i totes dues alcen la vista i llegeixen el nom que cercaven:

TANGO EXPRÉS

 

Les hi dona la benvinguda, la melodia d’un tango, la porta es tanca rere seu. Han arribat al lloc de la cita.

- Fem tard? – i mentre l’Alba, espolsa i tanca el paraigües, la Blanca ja rep les abraçades de les seves amigues.

El local és buit i només il•luminat per espelmes de colors. La Blanca corre a penjar el cartellet de “tancat” darrera la porta. La nit serà dedicada exclusivament, al retrobament de les seves amigues.

 

BLANCA.- Què..!, us agrada el meu bar?. Com veieu, és una mena de museu i alhora un petit homenatge al tango.

Certament, el pany de dues de les parets, són recobertes de fotos d’en Carlos Gardel, l’Agustí Irusta, en Roberto Fugazot i en Lucio Demare. Tampoc hi falten les gran dives de la cançó portenya: Libertat Lamarque, Susana Rinaldi, Nacha Guevara.... Fotos en blanc i negre, algunes dedicades i tot. Un bandoleón i una guitarra formen part de la decoració. El tango que sona pels altaveus, prové d’una de les moltes gravacions que funciona sempre com a música de fons.

CLARA.- Fabulós, noia. Ignorava del tot que existís aquest local i que fores tu, qui l’hagueres posat en marxa.

ALBA.- Sabia que eres una enamorada del ball argentí, però mai m’hagués imaginat res d’igual. Et felicito!

BLANCA.- Au, asseieu-vos al meu costat que ens hem de posar al dia. Us he preparat un “mate”, us ve de gust?. I a veure, quants anys fa que no ens veiem?. Cinc, set....?

ALBA.- Jo crec que més i tot. De fet, varem deixar de veure’ns, quan la Dolça se’n va anar a Manresa i jo vaig anar a viure a Viladecans. Amb la Clara encara ens hem anat trucant i veient més d’una vegada.

CLARA.- Per cert, i la Dolça, que no ve?... La darrera vegada que la vaig veure, va ser ara fa uns tres anys, al Hospital Clínic. Jo hi entrava i ella en sortia. No varem parlar gaire, perquè un taxi l’esperava al carrer. Una salutació, una abraçada i....res més. Em va saber molt greu no haver tingut més temps per a parlar-hi.

BLANCA.- Noies, no us he fet venir aquí només per a presumir del meu local. Si sou aquí, és per acomplir la darrera voluntat de la Dolça, abans de morir.

ALBA i CLARA.- Què dius?....

BLANCA.- Us llegiré la carta que em va deixar amb l’encàrrec èxplicit de que us la llegís, aquí on som, un cop fos morta.

ALBA.- I per què no ens vares avisar?. De cap manera haguérem faltat al seu funeral...Era la nostra amiga....una bona amiga!

CLARA.- Si, per què no ens vas dir res?. No ho entenc. És una gran putada. No t’ho perdonaré pas.

BLANCA.- Doncs m’hauràs de perdonar, ja que ella mateixa, es va cuidar de que no us digues res. Volia que la recordéssiu com sempre, abans que li caiguessin els cabells i s’engreixés amb totes les potingues que prenia per la seva infermetat. Va ser taxativa. Més encara, de cap manera volia un funeral de plors i recances. Desitjava que cantéssim i balléssim tangos, com quan l’anàvem a aprendre, en aquell centre argentí.

CLARA.- Si, home, per cantar i ballar estem nosaltres.... Tinc un nus a la gola....i unes ganes de plorar....

BLANCA.- Ho sento, però la Dolça està aquí, entre nosaltres, en aquesta urna de plata i vol que cadascú de nosaltres, li dediquem un tango, el nostre tango. Totes alcen la vista vers un prestatge, on una urna argentada, brilla a la llum d’una espelma vermella. Al seu costat, una foto de la Dolça i un jarret amb una rosa, també vermella.
Com no s’havien fixat abans? Destacava de sobres, al bell mig de la buidor de la lleixa.

BLANCA.- Deixeu-me llegir la carta, que prou esforços he de fer per tirar endavant, sense ella. Perquè, sabeu?. Varem estar juntes des d’abans de la seva malaltia. Juntes en tot, compreneu?. Jo sempre la vaig estimar, ella, al principi, no ho veia gaire clar. La seva educació catòlica, els prejudicis, les pors.... ja la coneixíeu, era fràgil i timorata. Vam obrir aquest bar i durant dos anys, varem conviure com dues germanes. Jo no volia imposar-li res, per a mi, estimar no és prendre, si no donar. Però a la fi, ella que sempre s’’havia adonat de tot, veient la meva estimació, i suposo també, perquè estava a punt d’entrar en el llarg procés de la seva lluita contra el càncer, va entregar-se’m, en cos i ànima. Ara, un cop he destapat el meu secret, poso el tango “El dia que me quieras” , que per a mi va ser sempre una amagada declaració del meu amor.

“Acaricia mi ensueño, el suave murmullo de tu suspirar. Cómo rie la vida, si tus ojos negros me quieren mirar....”

Estimades meves, les millors amigues que he tingut mai: Blanca, Alba i Clara. No us oblideu de mi, així no moriré mai del tot. No vull, però, llàgrimes, vull somriures, millor dit, rialles. Us recordeu de les nostres classes de tango?. Un Carlos Gardel de pacotilla, en funcions de mestre tanguista, ens va enamorar a totes. Ens barallàvem com unes lloques, per tenir-lo de parella....i crec que totes hi varem tenir un rotllet amb ell. Si, o no?.....ningú mai en va parlar, però jo ho sé de bona tinta, o sigui que ara no ho amagueu pas, eh?. Al Institut, ja ens batejaren com “el quartet alfabètic” ja que els nostres noms anaven de l’A a la D i a més, sempre estàvem juntes. I el nostre Gardel, el primer dia de classe, ens va dedicar aquelles floretes de: “Alba, como un hermoso amanecer. Blanca, como la pureza de las nieves o el color de la azucena. Clara, como un dia de sol, sin nube alguna. Y Dolça, melosa i mimosa.......”. Quina cursilada, però a nosaltres ens va posar la pell de gallina. Ara ja podem riure’ns de tot allò.

“El dia que me quieras, la rosa que engalana, se vestirà de fiesta, con su mejor color.Y al viento las campanas, dirán que ya eres mía, y locas las fontanas, se contarán su amor..... El dia que me quieras....”(Play)

Feu companyia a la meva Blanca, no la deixeu mai sola. A la Facu vam fer un pacte d’amistat per a sempre. Les nostres vides, acabats els estudis, han derivat vers a senderes diferents, però sempre s’hi és a temps a refer dreceres. ALBA, te’n recordes del “Caminito” que tan t’agradava?, canta’l per a mi. I tu, CLARA, canta “Volver” i la “Comparsita”. Ben segur, que les meves cendres es bellugaran dins la urna. No em sabré estar quieta, malgrat que jo sempre he tingut la fama de modoseta i tranquil•la.

Amigues meves, no cal ser filòsofa per a dir allò de...que La vida és un tango. Canteu i balleu per a mi tota la nit. La vostra, per sempre més, Dolça.”

La Blanca deixa la carta damunt la taula i s’aixeca a canviar el disc. L’Alba i la Clara, es miren emocionades. Es passen uns mocadors de paper i s’eixuguen les llàgrimes. A fóra, segueix plovent.

ALBA.- “Caminito que el tiempo ha borrado, que juntos un dia nos viste pasar, he venido por última vez, he venido a contarte mi mal....” (Play)

CLARA.- “Yo adivino el parpadeo de las luces que a lo lejos, van marcando mi retorno. Son las mismas que alumbraron, con sus pálidos reflejos, hondas horas de dolor. Y aunque no quise el regreso, siempre se vuelve al primer amor.....”(Play)

ALBA, BLANCA i CLARA.- “Si supieras que aún dentro de mi alma, conservo aquel cariño, que tuve para ti. Quien sabe si supieras, que nunca te he olvidado, volviendo a tu pasado, te acordaràs de mi...” (Play)

I les hores passen. Riuen, ballen, canten, beuen xupitos,i sense complexes, s’expliquen la seva vida... Quan les tres amigues surten al carrer, les primeres llums de la matinada fan la “rateta” sobre els bassals de la pluja caiguda. El carreró ja no és gris ni trist. Algunes finestres ja aixequen les persianes dels més matiners. Ben segur, que si fossin prop del mar, podrien veure un gran arc de Sant Martí. Alguna cosa màgica havia passat aquella nit que mai oblidarien. Han viscut una veritable catarsi.

 

Joana