diumenge, 28 d’octubre del 2012

29

CHÉRIE, CHÉRIE…  

 

- Acomoda’t bé al sofà. Relaxa’t i no estiguis tan rígida.

- Així....?. Noia, és que això que et gravin em posa nerviosa.

 

La jove periodista, de la també jove productora d’audiovisuals, prepara la càmera i amb un gest i un somriure animós, m’indica que ja puc començar. Sóm-hi, doncs.....!

El meu nom de guerra és Chérie, Chérie, així, repetit dues vegades. El vertader, no cal esmentar-lo. Des dels meus 18 anys, he practicat l’ofici més antic del món, la prostitució. O sigui, que he sigut puta, meuca, barjaula, bagassa, donota, meretriu, messalina....totes aquestes definicions apareixen en el diccionari de la llengua catalana. Quina altra professió ha obtingut tal grau d’acceptacions?. Que jo sàpiga, cap.

Mireu, sempre he estat molt precoç en les relacions amb els nois. No sé si em puc definir com a nimfòmana, més aviat diria, que sempre he estat mancada d’afecte i l’he buscat de la manera més fàcil, provocant i deixant que se aprofitessin de mi, guanyant-me el sobrenom de “puteta” per tot el Institut. Les abraçades, els petons, les primeres escaramusses sexuals, m’excitaven, i mai en teniu prou. A casa, tot era gris. Un pare addicte a la feina, una mare enganxada, pels matins, a la neteja de la llar i a les tardes, a les sèries de la televisió.... Bé, crec que no fora just culpar-los de la trajectòria que va prendre la meva vida. En definitiva, érem una família ben normal i força avorrida.

Al pare el van pre jubilar abans d’hora. La seva empresa, és a dir, l’empresa per qui treballava des de feia més de vint anys, va reduir plantilla, i els més veterans van anar al carrer. Aleshores, jo ja havia començat els estudis a la Universitat. Volia fer periodisme i desprès, antropologia. De seguida vaig comprendre que la meva carrera, tot just iniciada, no podria continuar, perquè l’economia de casa, no ho permetria. Havia de trobar alguna solució. Mirant en els diaris, els anuncis d’ofertes de treball, vaig fixar-me en els eròtics. M’hi estigué força estona, rumiant, sospesant els pros i els contres. D’antuvi, aquella idea que començava a germinar dintre el meu cap, em repugnava. Però.... quina feina més rentable i compatible amb els estudis, podria trobar?

El divendres, un cop presa la decisió, vaig presentar-me a un d’aquests anuncis i com no, em varen acceptar. Noia jove, carn fresca. Això no es rebutja mai. Als pares els mentí, dient que per les tardes, treballaria com ajudant, en els rotatius d’un diari i que l’horari em feria tornar a casa, ben entrada la matinada.

La Madame, va demanar-me un pseudònim suggerent per a rebatejar-me a la meva nova feina. Sense pensar-ho gens ni mica, vaig sentir-me dir: Chérie, Chérie. Aquell mot francès, repetit, era tal com m’anomenava la meva tieta Jeanne, d’Arles, quan de petita, anava a estiuejar amb ella. – “Ma petite chérie chérie...” I en aquells moments, la musica que sonava de fons, era “la vie en rose”, cantada per l’Edith Piaf.

El discret bordell o casa de cites, on treballava estava a prop de la Ronda de Sant Antoni, en dos pisos annexes que ocupaven tot l’entresòl, amb un discret rètol que deia: “Club de relax”.

 

- Et va ser molt difícil adaptar-te a.....? una veu en of em fa la pregunta. – i jo, ni la deixo acabar.

 

No tot van ser flors i violes. Al principi, la Madame em va protegir i els clients que m’enviava, eren senyors educats i reputats, ella en certa manera, interessadament procurava que la situació no fos gaire incòmode. Mica en mica, vaig afermar-me, fins a dominar la violència i les manies i excel•lí a guanyar-me una bona reputació, era molt sol•licitada.

Anys més tard, acabada la carrera de periodisme, vaig intentar trobar feina a la redaccions dels diaris i a les televisions. Era potser, el moment de deixar la meva doble vida. No vaig poder, estava massa involucrada en el món fàcil del prostíbul, i la consciència ja no em recriminava res.

Vaig convertir-me en una vertadera psicòloga, observant el comportament dels meus clients. Sibil•linament, atreia als homes, no tan sols pel sexe, sinó com a confident i consellera. Havia aconseguit tenir una saleta, separada de l’alcova. Els rebia, amb una copa de cava i abans d’anar per feina, forçava una conversa. Van començar a confiar amb mi, i sovint, anaven passant els minuts, parlant-me dels fills, la dona, el treball i qualsevol problema que els amoïnés. (La de coses que vaig saber) Allò em va donar prestigi i alhora, veié que paradoxalment, també m’havia guanyat respecte i consideració. Perquè, com ja sabeu, una dona de la vida, és una treballadora del sexe, un especialista dedicat en exclusiva, al desfogament i el gaudi dels sentits, però en definitiva, a ulls de la gent de moral assenyada, és una mala pècora, un objecte per usar i tirar. Doncs, bé, jo havia deixat de ser tant sols, aquest objecte, per passar a ser....la Chérie,Chérie, l’amant i l’amiga. Àdhuc m’havien permès seleccionar personalment, als meus propis clients. Així, els brètols, els bavosos, els violadors potencials, quedaven exclosos. M’ho havia ben guanyat, doncs vaig haver de tenir prou estómac per aguantar situacions inimaginables.. Els instints descontrolats, converteixen els homes en bestioles. Hauria d’haver estudiat sociologia per poder extreure’n conclusions i escriure tot un tractat.

 

- No podies haver-ho deixat abans?. Encara erets prou jove i podies haver cercat altra feina.... un altre cop aquella veueta

 

Hagués pogut fer tantes coses....Però era prou superba i orgullosa. Allí tenia un prestigi, unes comoditats, uns afectes que encara que fossin ficticis i pagats, me’ls feia meus. I quan la Madame es va retirar, per culpa d’un càncer de mama, jo la vaig reemplaçar. Ens havíem fet molt amigues i va acabar per cedir-me el negoci.

Vaig limitar encara més, els clients, quedant-me els que ja quasi considerava mig amics, deixant els altres, a les restants noies. I a les hores lliures, vaig començar a escriure la meva novel•la, la que enguany ha guanyat el premi “Dona 2012”, amb el títol “Secrets a cau d’orella”.

 

- Són secrets d’alcova, doncs?. Surten persones conegudes?.

 

Certament, però canviant noms, professions i localitats. L’argument és un compendi de records i vivències. Una mena de dietari amorós i eròtic, amb grans dosis de tendresa, humor, i també de denúncia.

La prostitució existeix, gràcies a la hipocresia dels que es diuen, ben pensants. Per un costat, reconeixen que la carn és feble i que els homes tenen unes necessitats imperioses que els fan lúbrics i adúlters, irrefrenables cercadors dels plaers a qualsevol preu. Em pregunto quan podrem buscar-nos la vida, oberta i lliurement, a plena llum del dia, tractant amb les lleis de l’oferta i la demanda, amb les persones adultes que els hi puguem interessar?. I les dones, no tenim les mateixes necessitats?. Doncs, a què dimonis juguem?. No em vanaglorio gens d’haver exercit la meva professió. Però tampoc vull que se m’estigmatitzi. Si he accedit a que em gravéssiu, és tan sols per a condemnar tabús, per a parlar amb llibertat d’aquest món amagat al subsòl de la vida. En definitiva, denunciar la doble moral de la societat.

 

- I què pensa de les noies que treballen al peu de les carreteres?

 

- És un esclavatge brutal, impropi del nostres temps Les pobres es venen diàriament, el cos al diable, en una espècie de “self service” denigrant. Darrere, trobareu explotadors que medren a costa d’elles.

Llegiu el meu llibre i coneixereu què fan i que busquen els vostres homes, fóra de casa....Encara teniu temps per a recuperar-los, captivar-los i retenir-los de bell nou.. Parleu i cardeu, per l’amor de Déu....!. Creieu-me, els prostíbuls quedarien buits i nosaltres hauríem d’apuntar-nos a l’atur.

 

- No sé si passarà tot per la censura, però per a mi, és una presa molt bona!. Tan de bo no es retalli res. Gràcies, Chérie, Chérie....Ja et direm quan ho emetrem per la tele.

 

Gràcies a vosaltres, que no us heu esvarat, ni alçat les mans al cap amb les meves paraules. Però és que, sabeu?, estic massa cansada d’escoltar sempre la mateixa cançoneta i que mai canviï res .Us acompanyo fins la sortida.

 

- Adéu-siau, boniques!.

 

 

Joana

 

1 comentari:

  1. Joana, penso que tu t'hauries de dedicar, en exclusiva, a la literatura, com la cherie, cherie ho fa en el tant antic ofici.
    Magda

    ResponElimina

descripcion