31

SENYORA DE...

 

  La Montserrat dona l’últim retoc als vidres, els quals brillen nets i transparents. Ara col•loca les cortines acabades de sortir de la rentadora i haurà acabat la feina d’aquest matí. Sempre te la casa com una patena. A l’armariet de la cuina guarda els seus grans amics: el neteja vidres, el neteja marbres, el neteja mobles, el “multi usos” de torn, el lleixiu per la roba blanca, el lleixiu per la roba delicada i de color.... La Montse col•lecciona netejadors amb una fe cega en els resultats d’aquests productes.

  Tot al seu lloc i ben ordenat. Els coixins, situats estratègicament al sofà, l’estora, ocupant el requadre entre les dos butaques i la tauleta de centre. Damunt de tots els mobles, tapetes de punt de coixí, fent de base a gerros de ceràmica, estatuetes de porcellana i fotografies emmarcades.

  Al forn, una cuixa de cabrit es rosteix a poc a poc, i a la nevera, dos talls de pinya, curosament farcida amb trossets de pernil, gambetes i nous. Avui compleix 20 anys de casada, de ser la senyora de Vilalta. Quan arribi el seu marit, ho celebraran tots dos. Aquest cap de setmana, ell ha estat per assumptes de feina, a Tarragona. Calcula que pels voltants de les dues, ja serà a casa. La Montserrat, a primera hora del matí, ha passat per la perruqueria i s’ha decolorat els cabells amb un to caoba que l’afavoreix. Ara, fa una ullada al forn, tot perfecte, i se’n va cap a la cambra de bany a maquillar-se una mica. Després es posarà el vestit negre de punt, les sabates de taló alt i ja estarà preparada per a rebre’l. Que poc a poc es mouen les busques del rellotge de paret, pensa, tot donant la darrera pinzellada de rímel a les pestanyes.

  Darrerament, ha notat certa fredor en les seves relacions. Ell sovint és fora de casa i quan hi és, sempre es tanca al despatx repassant documents i plànols. I al llit... es comporta quasi com un desconegut. Ella dona la culpa a l’estrès, a que estan passant per uns moments difícils.... Diuen que en el matrimoni hi han varies crisis a superar i ara és el moment ideal per a solucionar aquets problemes. Avui farà els possibles per a reconquistar-lo i fer-se’l seu de nou. Recuperar la il•lusió dels primers anys....

  Truquen a la porta. Un missatger li deixa un sobre al seu nom. El remitent és d’un bufet d’advocats. Les mans li remolen lleugerament. – No, no cal espantar-se abans d’hora. Quan arribi l’Albert, l’obriré – i el deixa damunt el moble del rebedor. Ara s’ha d’ocupar del cabrit i se’n va cap a la cuina.

Autopista A2 a l’altura del Vendrell

 L’Audi resta aturat en la llarga cua de vehicles. Un greu accident de trànsit ha tallat l’autopista i no deixen circular en direcció a Barcelona. L’Albert s’afluixa la corbata nerviosament. Ja hauria d’estar prop del peatge de Martorell, ha sortir en prou marge de temps per arribar a casa, abans de les 2. Agafa el mòbil i marca el número del pis. Està comunicant.... amb qui estarà parlant aquesta dona?. Si li entreguen el sobre dels advocats abans que jo arribi, pot ser terrible... Posa la radio i les notícies repeteixen el que va succeir ahir i també parlen de l’accident entre un autocar de jubilats i una camioneta. Prova de nou i encara comunica....

Àtic 1ª carrer Mallorca

 La Montse para la taula amb les tovalles blanques de fil. Treu la vaixella bona i col•loca els plats al seu lloc. Les copes de vi i cava de la cristalleria, i els coberts de plata. Al centre, un gerro amb dues roses, acaben de donar el toc. S’ho mira i somriu complaguda.

“Encara recordo la primera vegada que vaig convidar als meus sogres, al nostre piset del Poblenou. Em vaig fer un bon embolic en la col•locació dels coberts, no sabia l’ordre i ho vaig fer tot al contrari de les normes, el ganivet a l’esquerra i la forquilla a la dreta. La mare del meu marit, amb un gest subtilment irònic, va posar les eines al seu lloc corresponent. Sortosament, el menjar em va sortir molt bo – sempre m’he considerat una bona cuinera – i es va veure obligada a elogiar el dinar. Però mentre jo estava a la cuina, preparant el café, no vaig poder evitar d’escoltar les paraules de la meva sogra: - noi, tindràs feina a refinar aquesta xicota. Hauries d’estar més per ella i educar-la socialment. Si com esperem, prosperes en el teu estudi d’arquitecte, ella haurà d’ajudar-te. – Vaig esmenar-me, ja ho crec que si, a partir de les hores, tot ho vaig consultar amb el meu marit i vaig aprendre a moure’m i actuar correctament al seu món dels negocis. Bé, el temps ho arregla tot. I parlant del temps, espero que l’Albert no trigui ja en arribar.”

Autopista A2 a l’altura de Sant Sadurní d’Anoia

  I segueix comunicant !!!. La caravana de cotxes ha avançat lentament, però encara hi ha retencions. L’Albert està frisós per arribar a casa i parlar amb la Montserrat. Sap que li farà mal, molt de mal, però és inevitable. Des de fa un any du una doble vida. A Tarragona, conviu amb la Rut i a Barcelona, amb la seva muller. Ell no volia que res d’això passés, el que va començar, com una broma, durant un sopar de col•legues a la ciutat de Tarraco, en les successives anades i encontres, va esdevenir una relació més profunda. La comparació entre les dues dones, li fa mal, perquè no tenen res de comú. Moralment, es troba amb l’obligació de jugar net i prendre una decisió.

“Recordo la Montse als seus 18 anys quan la vaig conèixer, a casa dels seus oncles, de Poblenou. Provenia d’una família de pagès, prop de Tremp, amb sis germans darrera seu. Ella va demanar venir a viure a Barcelona, a estudiar per veterinària. Els seus pares van posar el crit al cel, no podien permetre’s la forta despesa de la carrera, ni tampoc els hi feia cap gràcia que visqués sola, a la gran ciutat. Però durant les vacances d’estiu, la germana de la seva mare, casada amb un barceloní, li va oferir pagar els seus estudis i dur-la a casa seva fins que acabés els estudis, a canvi que els ajudés a les feines domèstiques, doncs ells, regentaven una parada de peix, al Mercat del barri. Quan ja duia mig any a Barcelona, vam coincidir tots dos, en una revetlla de Sant Joan, en un terrat a casa d’uns amics de tots dos. Em va encisar la seva innocència i la seva bellesa tan natural i autèntica. Jo, un cop finalitzada la meva carrera universitària, vaig entrar a treballar, com ajudant, d’un reconegut arquitecte, amic de la família. La Montserrat va ser per a mi, el primer gran amor de la meva vida, i contrariant a voluntat dels pares, ens varem casar al cap de dos anys. Ella, en un principi, va intentar continuar els seus estudis, però mal aconsellada per mi, ho va deixar. Jo començava a prosperar i contínuament tenia reunions de negocis. La Montserrat sempre m’acompanyava. Ens tenien com una parella inseparable. He d’admetre, que em va ajudar molt. Al principi de casats, vaig haver d’ensenyar-li un munt de coses. Era un xic desordenada i eixelebrada i jo, que tinc un rígid sentit de l’ordre, hagué d’educar-la i renyar-la més d’un cop, a fi de que sempre, respectes això tan fàcil i obvi, com l’ordre natural de les coses al seu lloc, a fi de poder trobar-les desprès, quan fessin falta. Li va costar temps i llàgrimes, però se’n va sortir molt bé. Tant, que a còpia dels anys, se m’ha fet carregosa. El seu sentit de pulcritud ha esdevingut excessiu i obsessiu – Albert, treu-te les sabates i posa’t les sabatilles que acabo d’encerar el parquet.... Albert, no m’embrutis el sofà que he rentat les fundes aquest matí.... Albert, muda’t els pantalons que els portes arrugats.... I la seva superficialitat en les converses, en el tracte diari.... al seu costat, s’ha imposat la monotonia i l’avorriment. Jo he canviat molt en aquests vint anys, ella no ho ha fet, vet aquí el drama”.

Àtic carrer Mallorca

 La Montserrat prepara l’aperitiu, a la tauleta del centre. Olives farcides, cloïsses, musclos en escabetx, anxoves.... Ja són més de les dues i comença a neguitejar-se. El rellotge ara si que corre despresa i ell no arriba. No sap per què es comença a replantejar coses de la seva vida de casada. La seva covardia l’havia dut a acceptar sempre la voluntat dels altres, amagant decepcions i acceptant situacions incòmodes. Tot, per ser l’esposa ideal.

“Darrerament i per passar el temps, a les llargues absències del meu marit, sovint he baixat a la perruqueria de la Tere, a la cantonada de casa i l’he ajudat, rentant caps, posant el tint a les clientes i de mica en mica he anat aprenent l’ofici. Allí m’hi trobo bé, xerro, treballo i les hores se’m passen volant. La Tere m’ha ofert participar en el negoci, voldria agafar la botiga del costat que està per llogar i ampliar la perruqueria. Tota sola no ho pot fer, perquè li falta capital. Aquesta idea m’agrada, però tinc por d’exposar-se-la a l’Albert. Ja en vaig tenir prou amb l’esbronc que vaig rebre fa uns mesos, quan la meva sogra em va descobrir, al passar per davant del local, traient els rulos del cap d’una clienta. Què feia jo, treballant en una perruqueria?. Es que no tenia prou amb el que guanyava l’Albert?. Als seus ulls, la meva posició social, feia impossible que em rebaixés d’aquella manera, que era inadmissible, que oblidés que m’havia convertit en la dona d’un prestigiós arquitecte. Va començar a humiliar-me i la ràbia em rossegava per dins. I més tard, fou el propi Albert el qui em va negar la possibilitat de que continués treballant a la perruqueria .I vaig continuar tancada a la meva gàbia d’or”.

  La Montse es mossega els llavis i amb el mocador, s’eixuga una indiscreta llàgrima que pot malmetre el seu maquillatge. De sobte, descobreix que el telèfon està mal penjat, al treure aquest mati la pols, l’haurà tocat. Al precís moment que el col•loca bé, sona.... riiiing....

    - Montse, acabo de passar ara mateix pel peatge de Martorell. Hi ha hagut un accident a     l’autopista i he estat més de tres hores per creuar-la. Aviat estaré a casa.

    - Ja passava ànsia. Avui t’he preparat un plat especial per a celebrar el nostre aniversari.

    - Aniversari? – l’Albert es voldria fondre, se n’havia oblidat totalment.

    - Escolta, Montse, has rebut un sobre?

    - Si, ve a nom meu, però encara no l’he obert.

    - Doncs....mira, espera’t a que arribi, d’acord?. Apa, fins ara.

  Ja no se’n recordava d’aquell sobre. L’Albert estava nerviós, potser es devia al cansament, però alguna cosa més el neguitejava, n’estava segura. Sense voler-ho, es troba amb el sobre a les mans, té una mala premonició i tota ella tremola en un calfred que li arriba fins a l’os del moll. Decideix obrir-lo. Són els documents pel divorci. Divorci! No ho entén, no vol ni pot entendre-ho. Es mira una i altra vegada els papers que li cremen a les mans, i els deixa caure a terra, sobre l’estora. Comença a donar voltes per la casa, va d’una habitació a l’altra, obrint i tancant portes, fins que a la cuina, es posa a desordenar-la. Treu les coses dels calaixos i dels armaris i ho apila a terra i a sobre la tauleta. La ràbia, la impotència, el dolor amarg de la derrota.....sensacions que l’obliguen a actuar com una histèrica. De totes les estances del pis, la cuina ha estat sempre el seu santuari particular, el laboratori dels plats culinaris, el lloc on acumula els màgics productes de neteja que fan brillar vidres i mobles. Obre l’armariet de les potingues netejadores i les col•loca linealment davant seu. En aquest moment, les odia profundament, pel temps perdut, per la inutilitat dels seus gestos, pel que representa d’anul•lació de la seva persona. Tremola, plora i riu i acaba per abocar tots els líquids a l’aigüera, alhora que deixa rajar l’aigua de l’aixeta.

  Passats aquests moments de follia, entra a la cambra de bany i es renta la cara, deixant-la ben neta de maquillatge. Una estranya buidor dona pas a l’antiga ràbia. Es mira al mirall i es fa pena. Cal prendre una decisió una vegada i per totes. De cap manera vol ser la part feble, la víctima d’aquesta injusta situació, haurà d’aprendre a viure per si sola i començar a actuar com una adulta independent i forta.

  S’encamina vers l’ordinador i per a desfogar-se, escriu una llarga carta, ressenyant tots els greuges rebuts durant els vint anys de casada. I per finalitzar, apunta que per deixar de ser la “senyora de Vilalta,” li cal percebre el total que li permeti associar-se amb la seva amiga, Teresa Folch i ampliar la perruqueria. Això li permetrà subsistir sense cap més ajut. En quan al pis, que com tot, està a nom de l’Albert Vilalta, se’l pot confitar, ja cercarà un apartament, petit i modern, on viure tranquil•lament, la resta dels seus dies. I en tot cas, si que acceptaria de bon grat, una quantitat que la compensés de les hores perdudes en la seva neteja, manteniment i conservació, així com part de la roba de casa, llençols, tovalles, tovalloles, etz....que l’ajudessin a muntar el nou aixovar del piset.

  Imprimeix la carta, i la signa a continuació. Tot seguit, es treu el vestit negre i es posa els pantalons texans i una brusa. Canvia les sabates de tacó per altres més còmodes, Desa els documents dins el sobre i escriu més amunt del seu nom, el següent: “Papers a signar, si s’accepten les condicions estipulades a la meva carta”.

  La Montserrat agafa la seva bossa amb les quatre coses imprescindibles per a passar la nit, i surt de casa. La Tere de segur l’acollirà mentre durin els tràmits del divorci. No vol en un dia com el d’avui, encarar-se amb l’Albert, l’home que ha estat el centre de la seva vida, durant aquells vint anys. Demà ja parlarien de tot....avui no se’n hi veia capaç. Volia defugir els atacs d’histerisme, els retrets, la cruel realitat. No, no, per Déu, avui no....!!!

 Just quan surt de l’escala, veu com l’Audi gris de l’Albert, aparca a l’altra cantonada. Apressa el pas fins a la perruqueria, de cap de les maneres, el vol veure.

  A l’àtic, tot resta igual. La taula parada, l’aperitiu preparat damunt la tauleta, el xai al forn.... A la cuina, l’aixeta segueix rajant, intentant fer desaparèixer, aquell garbuix de líquids que borbollegen al terra de la pica, ajuntant mil aromes diferents que mica a mica es van fent quasi irrespirables.

  El santuari ha esdevingut camp de batalla en una guerra tot just començada.

 

Joana