32

PLOU I FA SOL

S’hi està bé aquí dalt a les golfes de casa. Ha plogut tot el dia i ara ho fa, mansament, com si volgués acomiadar-se fent una darrera regada abans de desaparèixer. El prat està ufanós i les granotes de la bassa no deixen de raucar. El sol, tímidament comença a demanar pas en aquesta tarda humida. Alço la mirada vers el sostre de la galeria i comprovo que les orenetes ja han tornat als nius construïts sota les bigues, primavera rere primavera. En Ferran ara dorm i jo puc descansar i deixar-me dur pels records. Les hores s’allargassen al meu dia a dia. Una estoneta a l’hort, un altre atenent les quatre gallines i conills, i la resta, dedicada exclusivament al meu marit.

Ja fa tres anys que varem deixar Barcelona per tal de venir a viure aquí, al mas dels avis, abandonat anys ençà, després de la seva mort. El diagnòstic del metge era concloent: en Ferran iniciava un procés que el duria, a no tardar, cap a l’Alzheimer. Fou una sorpresa, no ens ho pensàvem pas, ens va costar acceptar l’evidència. Ell, a part d’uns petits lapsus de memòria i d’alguna que altra abstracció....- un dia va estar més de dues hores, assegut en un banc del passeig, mirant l’infinit -. Quan va recuperar-se, es va esgarrifar el pensar que havia perdut el temps, sense adonar-se’n. Després de les proves oportunes, l’especialista, ens va dir que la degradació de les neurones aniria bastant rapit, i que calia que prenguéssim consciència de la gravetat.

Els moixons, ara, formen un estol, fugint foragitats del seu niu, piulant i fent una cantarella uniforme, que es confon amb la remor de les fulles i el degoteig constant de la pluja.

En Ferran es va enfonsar. Només tenia 63 anys....! Jo el vaig encoratjar, animar, però el seu ànim no remuntava. Un matí, a l’hora del desdejuni, vaig fer-li una proposició que el va sorprendre.

- Ferran, demana la pre jubilació i traspassa el taller al Joan. Després, lloguem el pis i ens anem a viure a la masia de Sora.

- I què farem allí?. Què faràs tu quan jo ja no hi toqui....?. És massa arriscat. I a més, tu no has de carregar amb tot.

- Sempre ens ho hem passat molt bé, quan hi hem anat de vacances. Als dos ens agrada treballar a l’hort i viure al camp. Aleshores, crec que tots dos, podem tenir una vida prou tranquil•la i plàcida, al marge de la teva infermetat. El Joan i la Maria podrien venir algun cap de setmana, i així ens farien companyia....i la petita Mariona, podria jugar amb els animalons que tant li agraden.

- No...no és mala idea. Però m’has de prometre, que quan ja no em valgui per res, em duràs a una residència. Promet-m’ho!

Als primers mesos, la nostra vida va ser quasi perfecta. Llargues passejades vora el niu, xerrades i lectura vora la llar de foc... Ara disposàvem de molt de temps lliure. Només deixàvem el mas, un cop cada quinze dies, per anar a comprar a Vic i a la seva periòdica visita al metge. El nostre fill Joan, es va fer càrrec del taller de mecànic i el pis el llogarem als fills d’una família coneguda.

A les vacances del nostre primer estiu, “Can Soler” va ser netejat, pintat i restaurat per a poder-hi viure dignament. Els nostres fills ens van ajudar molt. Jo veia, orgullosa, com la petitona, començava a estimar la natura i com aprenia, de mi, aquelles cançonetes de quan jo era petita....”Cargol treu banyes, puja a la muntanya...” cantava quan sortíem a buscar cargols. “La lluna, la pruna, vestida de dol....”, a les nostres vesprades, prenent la fresca de la nit, fora els porxos. “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen....”, els dies que plovia i sortia el sol. Recordo bé la seva carona apropant-se als vidres de la finestra creant amb el seu alè, un tel semblant a un nuvolet. Després, quan ens quedàvem sols, l’enyoràvem. La nostra vida va esdevenir plaent fins que.., en Ferran, va començar a patir greument les conseqüències del seu Alzhaimer. Mica en mica, va anant perdent la memòria i àdhuc, els bons hàbits d’higiene més elementals. No el puc deixar sol, ni un minut, però no és gens violent, tot al contrari. S’ha convertit en un nen dòcil, que compleix sense discutir, totes les meves ordres. Afectuós, sempre amatent a les meves carícies. No vull recordar la promesa que li vaig fer, al inici de la seva malaltia. Mai el deixaré sol al infern d’una residència. Mai mentre jo em valgui.

Ara, l’arc de Sant Martí, envolta el puig de davant de casa, amb una perfecta corba de set colors. Aquest espectacle és impressionant. Sembla que sento soroll a l’habitació d’en Ferran. S’haurà despertat ja de la seva llarga migdiada de cada tarda.

- Ferran, puja a les golfes, t’ensenyaré una cosa que t’agradarà molt. Au, vine....

En Ferran s’ho mira, extasiat obrint els ulls com dues taronges. I de sobte, comença a entonar aquella cançoneta prou coneguda....

“Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, plou i fa sol, les bruixes porten dol”.         

- Canta amb mi, “mama”. Canta amb mi – crida tot picant de mans.

No és la primera vegada que m’’anomena “mama”, però aquest cop..., aquest cop....D’esquena a ell, jo que si, me l’abraço per la cintura, amagant el rostre sobre la seva espatlla, plorant. I entre sanglots, entre rialles, l’acompanyo en la cançó.

Les granotes segueixen raucant a la bassa. I al cel ja llueix un color blau que enamora.

 

 

 

Joana