36

LA DONA DEL MIRALL

“Una dona, davant el mirall es duplica. Dues mirades, sovint crítiques, dues maneres de mirar. No sempre, però, s’agraden. El vidre només reflexa la veritat, i a voltes, una voldria ser enganyada. No sempre, el rímel i el maquillatge, arriben a dissimular les arrugues prematures, o la tristor. El mirall parla clar i les dones han après, al pas del temps, a dialogar amb elles mateixes, quan es miren.” A veure com he quedat..? .No estic malament del tot. Aquest tallat de cabell m’afavoreix. On tinc el fermall?. No sé si quedarà bé amb aquest vestit. Si, no està malament. Avui he de fer goig, vaig a fer el més gran disbarat de la meva vida. Ho jugo tot a una sola carta. Acabo de complir els 63 i vaig a fer la gran tombarella que capgirarà el meu futur. Saps que vaig haver de lluitar, per aconseguir entrar a formar part, de la directiva de l’empresa de construcció de la família. No em volien, per la meva condició de dona. Tenia davant meu, molts cosins que es disputaven els millors càrrecs. Altrament, mai he acceptat que el meu sexe, pogués comportar-me qualsevol limitació. He estudiat i m’he preparat a fons per a treballar al costat del pare. Durant anys no he promocionat i he treballat de secretària al despatx d’un dels arquitectes. He vist com els meus cosins tots anaven prosperant, mentre jo em floria en aquella feina anònima. Un dia, mirant-me al mirall, aquest mateix mirall de sempre, vaig advertir un cert aire de frustració que no em va agradar. Si, amiga meva, feia cara d’avorriment, “de clàssica executiva amb empenta”. Els meus ulls blaus s’havien tenyit d’una pàl•lida grisor. Havien perdut aquella tonalitat blava del mar als mesos d’estiu. Tu m’has volgut advertir, més d’una vegada, que m’anava pansint, que no fruïa de la vida. Jo, obsessionada per escalar un alt càrrec, he deixat la joventut enrere, no he tingut pretendents. Quan de tant en tant, algú em volia festejar, potser pels diners?, me’l treia de sobre i santes pasqües. No tenia temps per a perdre i si molt a guanyar, fent carrera empresarial. Si, si, m’he sentit molt sola. Sempre de viatge de negocis, d’hotel a hotel, d’avió en avió.... Reunions i més reunions, que m’han apartat d’una vida normal i familiar. Però, ho he aconseguit, sóc la directora general de l’empresa. Tots em respecten i em temen. A les nits, després de mirar-me amb els teus ulls crítics, m’he preguntat més d’un cop, si ha valgut la pena tan de sacrifici. Quan sento aquella coneguda buidor en el meu cos, quan trobo a faltar uns braços que m’estrenyin ben fort, que m’acaronin, aleshores, trec les meves “joguines eròtiques”, cercant el plaer que mai he obtingut de manera natural. Doncs bé, estimada meva, aviat no em caldran. Ja tinc parella. M’agafo un any sabàtic i marxo amb ell a donar la volta al món. No te n’havia parlat mai perquè el considerava un més d’aquells homes de negoci que sovint trobava a les reunions. Es diu Enzo Fabrizzi, s’acaba de jubilar i vol que jo l’acompanyi en la seva ruta de plaer. Ben cert és que quan jo arribava, ell s’aixecava immediatament i venia a saludar-me. Era un gest elegant que íntimament agraïa. Alguna vegada me’l trobava en el restaurant del hotel i dinàvem plegats. Però en el meu darrer viatge a Paris, va coincidir que ell, celebrava els seus 65 anys en el sopar de l’empresa. Allí va anunciar-nos que definitivament es jubilava i ho deixava tot a mans del seu fill. Recordo que li vaig dir, tot fent dringar la meva copa de xampany amb la seva. - Sabràs viure sense fer res?. Oh, ja ho crec. He deixat enrere tantes coses per fer que ara recuperaré el temps perdut. Tu estàs contenta de la vida que portes?. Sempre amunt i avall, carregada amb tots els protocols, cercant acords.... Mira que en fa d’anys que et trobo arreu d’Europa. - No m’ho he plantejat mai. Tu tens família, però jo no. No sé si.... - La meva família consta només del meu fill i els meus dos nets. La dona se’m va divorciar fa ja una colla d’anys. Primer de tot, penso fer un viatge de plaer, no de negocis, per tot el món. Començaré rodejant la costa de la Mediterrània, en vaixell. Tot ben lentament, fruint del sol i el mar. Després, en el meu jet particular, aniré fent escales per allà on m’assembli, sense cap ruta establerta, lliure de fer el que em plagui. Un somni, veritat? - Tu ho has dit, un somni. Jo visc de les realitats quotidianes. - I així et vas pansint de mica en mica. Escolta, puc fer-te una pregunta....indiscreta?. No t’has casat mai?. - Doncs, no. Crec, crec que no he tingut temps. Aleshores va començar a fer un discurs en italià força divertit, clamant al cel i la terra per aquella injustícia. Com una “bella dona” podia viure fora del sagrat vincle del matrimoni?. - Jo et feia divorciada, vet ho aquí. Recordo que per uns moments va deixar la seva verborrea, agafant dues noves copes que li oferia un cambrer. Tot mirant-me directament als ulls, em va dir.... - I si m’acompanyessis en el meu viatge?. Tindríem prou temps per a conèixer-nos a fons. Tots dos som ja granadets i podem gaudir d’una experiència única. Per poc no m’ennuego amb el cava. Uns copets de la seva mà a l’esquena, em van alleugerir. No sabia quin posat fer... Parlaria seriosament o em prenia el pèl?. - Et trobes ja bé?. La meva proposta no és res d’altre món. Tu et demanes un any sabàtic i si t’agrada, fas un cop de cap i renúncies definitivament a la feina. Jo m’imagino que la nostra experiència ens pot dur a viure el nostre futur plegats. I si no va prou bé....com diu en Humphrey Bogart, “sempre ens quedarà Paris”. Vam sortir a la terrassa i allí continuàrem la conversa. Recordo que la lluna, aquella nit, era més blanca que mai i la flaire de les gardènies em torbaven. Tot d’una vaig pensar que jo encara era verge i aquest pensament em neguitejava. Com podria explicar-li que jo mai....mai...Se’n riuria de mi, senyor!, quina vergonya!. La vergonya, saps, va desaparèixer, quan em va abraçar. Noia, la imaginació queda curta davant la realitat. De seguida vaig dir-li que si. Noia, quins braços, quin tremolor....! Si, ara els meus ulls tenen aquella tonalitat del blau del mar dels mesos d’estiu. I tu em dius que em trobes bonica. Doncs be, adéu. L’Enzo m’espera al cotxe que ens durà al port on embarcarem al seu vaixell. Crec sincerament, que l’any sabàtic tindrà cua...Em penso menjar el món.... Fora la imatge, el mirall queda sol i trist. Tardarà a que li tornin a parlar. Si més no, un any sencer.

Joana