Després d’uns dies, el pagès que es deia Quim, decidí afillar el nen i se’l endugué a la seva masia, prop de Mollet del Vallès. Els caps de setmana que no baixaven a ciutat, treballaven a l’hort i després d’un bon arròs a la cassola, passaven les hores mortes de la tarda jugant al parxís i gràcies a aquest joc, va poder aprendre a conèixer els números i el seu significat. També escoltaven música. En un vell gramòfon, posaven el disc preferit del vell: Els cors de Nabucco, de Verdi(Play)
- Aquestes veus clamen al cel, la llibertat dels oprimits. És un crit de rebel•lia, de dolor, d’esperança....És la melodia més bonica que he sentit mai. Escolta-la bé, noi, escolta-la bé....
I així, dia rere dia, en Paco i en Quim, com pare i fill, anaven de Mollet a Barcelona, compartint feina i esbarjo. Li ensenyà, també, a llegir, a escriure i tot s’ha de dir, a llevar-se del damunt, la por i la són de les orelles, que tant l’havien acoquinat.
Però en Paco no era un ser afortunat i la seva felicitat li durà poc, tan sols uns mesos.... Un matí, mentre descarregaven les verdures a la parada, una parella de guàrdies civils aparegueren, eixint del inclement no-res i se’n portaren vulguis o no, en Quim, a cops de culata.
- Deixeu-me. Per què m’agafeu? – en Quim s’hi resistia i en Paco, astorat, no entenia què passava.
- No eres Joaquin Llorens Gimpera?. Quedas detenido por rojo y separatista, hijo de puta. Hemos de limpiar España de toda la purria que ha quedado después de la guerra.
- Jo no he fet res, sóc innocent! – en Quim tremolà com un ocell esporuguit, recorda precedents, sap que no hi ha res a fer.
- Un buen amigo de la causa te ha delatado. No combatiste en la columna de Durruti, tú?. No apoyaste las colectivizaciones?. No renegaste de la Santa Iglesia Católica y Apostólica?. Pues ahora tendrás tu merecido.
En Paco, plorant, s’aferrà desesperat, al braç del seu amic i no el varen poder desenganxar, ni a les bones, ni a les males. La benemèrita se l’endugué, també, a dins la furgoneta.
I allí, al sinistre Camp de la Bota, enllestiren la jugada, juntament amb altres tres persones, culpables només de tenir un altre ideologia i de servir interessos més alts, sense haver-hi mediat ni un mal judici pel mig, en Quim, fou afusellat.
- CABRONS !!!
Aquestes foren les darreres paraules d’en Quim abans de caure a terra, sobre la sorra, estavellat.
- Y que hacemos ahora con el chaval, mi sargento?
- Déjalo. Ha recibido una buena leccion Sin duda hoy habrá aprendido lo que les ocurre a los traïdores a la Patria. Vámonos ya.
En Paco, en un recó, assegut a la sorra, amb el cap enfonsat entre els seus braços plegats, plorà i sanglotà amb desconsol, sense poder fer-hi res, ni intervenir, mut testimoni de la tragèdia,. No es bellugà ni quan els cossos foren retirats de la platja, ni quan desprès, es feu de nit. Tan sols la humitat i la frescor el van obligar a moure’s. Mirà al seu voltant i la foscor li amagà qualsevol referència, no sap on es. Com una boia perduda, poc a poc anà derivant vers als propers carrers i caminà i caminà.., fins a no poder més, deixant-se caure, extenuat, al pedrís del portal d’una casa de veïns. On encongit com un cuc, quedà finalment adormit.
- Fuig d’aquí, gandul! – els cops de l’escombra de la portera que volia fer-lo fora, el despertaren de bon matí.
- Ai, aquests camàndules, si no hi posem remei, aviat ens els trobarem dins de casa – des del balcó del primer pis, intervingué una dona que estenia la roba, abraonant-s’hi amb hostilitat.
En Paco, mig adormit encara, fugí, cames ajudeu-me, d’aquella injusta animadversió. Foragitat com un gos, tornà a estar sol i..., el cor li feu mal, molt mal. No coneix aquell barri, les cases són senzilles, voltades de moltes petites fàbriques i tallers artesans. Se li fa evident que allí, no hi trobarà ningú que li doni un cop de mà ja que tothom te prou feina en malviure i tirar endavant. Se n’ha d’anar.
És així com arribà finalment a les Rambles. El noi, quedà estorat davant tant de moviment i tanta gent passejant. Aquí tot és bonic. Hi ha flors, ocells, les cases són grans....Mai abans, s’ha trobat tan lluny de la seva humil barraca. Badant, amb la panxa buida, anà a raure davant del mercat de la Boqueria.
La forta barreja d’olors i mil reclams, li alcen l’ànim decaigut i revifat amb una guspira d’esperança, el fan entrar. Les pomes, el criden: “menja’m, menja’m...!”, les taronges li fan l’ullet i els maduixots sembla que li cantin: ”no em tastaràs, no em tastaràs....”. En Paco ronda les parades esperant que alguna peça caigui a terra, però no té sort. - I si en robo alguna?,- pensa,- mai no ho he fet, però la gana és la gana.- En un descuit del venedor, en Paco li roba dues taronges i arrenca a córrer, sortint al carrer com si l’empaités el mateix diable. Ningú, però, li ha fet cas, perquè la seva malifeta no ha estat vista. Amagat en un trist carreró se les menja quasi amb luxúria, sap que molt possiblement, no menjarà res més, aquell dia. Després, lentament s’aixecà i retornà a les Rambles. No sap què fer i bada, entretenint-se amb totes les novetats que troba. De cop i volta, li crida l’atenció un home. Agenollat al terra, neteja les sabates d’un altre que, assegut a una cadira, llegeix el diari, indiferent. L’homenet, posa una crema negra i amb un drap, frega el cuir de la sabata i després, amb un raspall, li treu lluentor. Acabada la feina, l’home del diari, li llença unes monedes, i el “limpia”, carretejant una mena de caixa amb nanses, continua el seu camí Rambles amunt. En Paco, tímidament el segueix, observant una vegada i un altre, l’operació d’enllustrar el calçat dels vianants més acomodats. Així, com un badoc, tres o quatre vegades seguides, fins que el traçut homenet en qüestió, que ja ha descobert al petit espia, l’increpà amb mala jeia.
- Què vols de mi, pillet?. Fa estona que t’has convertit en la meva ombra.
- No s’enfadi amb mi, senyor. Jo, jo...no tinc treball, estic sol i si pogués ajudar-lo...
- Ets massa petit. Quans anys tens?
- No ho sé, senyor. No sé ni el dia ni l’any que vaig nàixer. Però tinc ganes de treballar...
L’homenet se’l mira i remira de dalt a baix, s’ho rumia un poc i tot seguit li digué
- Vine amb mi, marrec.
Potser en Salva t’agafarà en el seu grup de “limpias”.
S’introduïren per un dels envitricollats i laberíntics carrerons del Raval, foscos i estrets, amb olors a pixums i veus malsonants procedents dels rònecs cataus de les cases velles i tristes que jalonaven els carrers, fins arribar a una placeta. Allí, bevent-se una cervesa, van trobar al Salva, un dropo mafiós que dirigia una petita xarxa de noiets arreplegats, distribuïts convenientment, en punts estratègics, que li treballaven per a ell. Els nois percebien, només, un petit tant per cent, del total de les sabates enllustrades. Un emboscat de baixa estofa, panxut i mig calb.
- Así que tu eres Paco, ¿verdad?. Pues mira, llegas en buen momento, necesito otro limpiabotas. Jaime te va a enseñar el oficio, tú te fijas bien, de acuerdo?. Recuerda que has de ser amable y humilde, o bien simpático y chistoso, según el cliente. De este modo puedes recibir generosas propinas, que serán tuyas.
En Salva cridà al Jaime, un xicot d’uns quinze anys, que surt del bar amb un entrepà a les mans.
- ¿Tienes donde vivir, Paco?
- No, senyor...
- Bien, puedes compartir la barraca con tu compañero, pero habré de cobrarte un pequeño alquiler. Ala, que Jaime te entregue la caja de las herramientas....y a trabajar!.
En Paco s’inicià, a la nova feina davant del “Zurich”, un emblemàtic bar de la Plaça Catalunya. “La lluna”, un altre restaurant a la part alta de la mateixa plaça, el cinema Coliseu, la font de Canaletes, són els millors llocs per a treballar, doncs aquí, mai hi falten clients.
A la nit, quan arriba a can Tunis, on comparteix barraca amb en Jaime, està baldat. Aleshores, entre els dos, preparen el sopar, l’únic àpat complert del dia, una sopa calentona i una truita. Durant el llarg horari de treball, si poden, tan sols faran un mos, menjant qualcun entrepà escadusser, i de vegades, ni això. Si passaven pel Moll dels Pescadors, a la Barceloneta, arreplegaven algun sard o unes sardines que els hi regalaven els pescadors amics. Llavors, el sopar d’aquella nit, es convertia en un veritable festí.
En Jaime és un bon xicot que l’ajuda tant com pot, donant-li consells per afermar-se en aquest món marginal que no estan per brocs. Amb el temps, se li converteix en una mena de germà gran. Va boig darrera les faldilles i quan pot, fa una escapadeta a “feinejar”. cap al carrer Robadors, en ple barri Xinès.
Després de molt insistir, en Paco s’hi resistia, l’inicia en la sexualitat, duent-lo amb ell, de putes.
Durant els darrers cinc anys aquesta ha estat la seva vida. En Paco segueix prim i no ha crescut gaire, però en plena adolescència, ja es pot dir que és un home curat d’espants Ha pres consciència de que el tenen ben agafat i l’exploten desconsideradament, i de no fer-hi alguna cosa, mai se’n sortirà d’aquest sot. Ja que per més hores que treballés, si no fos per les propines, poca cosa li quedava.
Un matí de pluja l’impedeix sortir a feinejar i ho aprofita per anar a donar un tomb. Mentre en Jaime dorm al seu catre, en Paco surt al carrer, a estirar les cames i es troba passejant pels voltants de Santa Maria del Mar. Tot d’una, resta bocabadat, davant d’un petit aparador, mirant a un home vell, que inclinat sobre una vetusta taula de joier, està reparant un rellotge. Va vestit amb una brusa blava i tocat amb una boina negra, fuma en pipa i un nuvolet gris li puja suaument davant el rostre. Té les petites peces escampades i amb l’ajut d’unes pinces i una lupa, intenta col•locar-les al seu lloc. Al parar per carregar de nou la pipa, adverteix la sobrevinguda atenció d’aquell xicot, aturat davant els vidres de la seva botigueta, desesmat sota la inclement pluja de fora i el convida a entrar. Aquell bon home que l’acull, li mostra com repara els diferents tipus de rellotges, la conversa s’allarga i l’home el convida a una tassa de xicoira. Acaben explicant-se les seves vides i es fan amics, molt amics. Les visites es sovintegen, fins que un dia, en Paco s’acomiadà del Jaime i del Salva i se’n va a viure i a treballar amb el vell artesà.
I la seva vida tornà a donar un tomb. Aprèn l’ofici i començà a tastar la felicitat, al costat d’aquell bon home. En Paco és llest i fa la feina a consciència, sota la mirada atenta del seu nou mestre i tutor. Viuen a la rebotiga, un espai reduït però net, on en una sola peça hi ha un llit arraconat a la paret (el noi dorm a terra damunt un matalàs), una taula rodona, tres cadires, un petit bufet, una cuineta i una porta que dona al pati interior, on es troba el lavabo i la comuna.
Mentre treballen, en Josep, el seu nou amic, li parla de l’avi Macià, del president Companys, dels somnis forjats durant la curta durada de la República, de la mort de la seva dona i el fill, en un bombardeig. I en Paco li confia la gran estimació i el dolor que va sentir per aquell bon pagès que el va ajudar.
Al seu costat, coneix i gaudeix de dues festes anuals que en Josep mai deixa de celebrar: Sant Ponç, l’11 de maig, quan el carrer Hospital s’omple de paradetes plenes de mel, melmelades, fruites confitades, herbes remeieres, ginesta.... Ell compra una mica de tot i omple el rebost de dolçor per la resta de l’any. Nadal, malgrat no ser practicant de la religió catòlica, segueix la tradició heretada de la seva família i per la nit del 24 de desembre, no deixa d’anar mai a la Missa del Gall, a la basílica de Santa Maria del Mar. Aquesta és la primera experiència de caire religiós que viu el Paco. Mai, abans, havia trepitjar cap església i Déu era el gran desconegut, aquell a qui només podia demanar-li comptes, cas de que trobés la manera de connectar amb Ell.
Després de quasi quatre anys de convivència, de cop i volta, en Josep, no es despertà mai més. Una parada cardíaca se l’endugué d’aquest món, deixant a en Paco, de nou sol i trist. Al cap d’alguns dies, per acabar-ho d’adobar, l’administrador de finques, li entregà una carta, on li informava que hauria de deixar la botiga o bé a comprar-la, ja que el llogater titular havia mort, i ell no era de la família.
Com que no tenia amb què afrontar aquestes responsabilitats, amb la ràbia continguda dintre del cos, desprès de tantes fuetades, en Paco reculli les eines de treball, els rellotges dels prestatges i els bitllets que el seu amic difunt guardava dins d’un pot de Cola-Cao, i abandonà aquell petit paradís, per sempre més. Quan ja s’anava, s’ho repensà i entrà de nou a recollir la pipa que sempre fumava el seu company. I.....una altra volta, al carrer, però aquesta vegada, amb alguns diners a la butxaca, un ofici i molta experiència acumulada a les seves espatlles.
Com que no disposa de papers, en Paco està indocumentat. Si no es fica en cap problema, és talment com si no existís i això el fa en certa manera, invulnerable. Ningú l’havia cridat a fer la mili, ni mai va pagar impostos de cap mena. Amb una mica de sort, podria tirar endavant.
Decideix tornar a Mollet. Sap que en Quim no tenia cap familiar i suposa que ningú viu a la masia. Intentarà ocupar-la novament. Abans d’agafar el tren, fa el que sempre havia vist fer als altres. S’assegué a una tauleta de la terrassa del Zurich i amb delectació, deixant passar el temps, va xarrupant una cervesa. Vagarós, deixa anar la mirada abastant tota aquella gran plaça, escrutant la munió de gent que corre amunt i avall, veient el voleiar constant i rutinari dels coloms, escoltant remors llunyans de converses mig perdudes, rialles de joves
- Limpio sus zapatos, señor?
El cor li fa un salt. Davant seu, disposat a la feina, un noiet agitanat se’l mira expectant. Se li fa un nus a la gola que intenta dissimular. Es treu de la butxaca unes monedes i les hi passa al vailet.
- No necessito que ho facis, però aquí tens, aquests diners són exclusivament per a tu.
- Gracias, resalao!.
- Ei, no te’n vagis, encara. Vols prendre una tassa de llet o un Cacaolat?
El noiet el prengué per boig però acceptà encantat la generosa propina. Fins ara, mai ningú l’havia tractat amb tanta consideració. Després de cruspir-se el refresc, acompanyat d’una esplèndida magdalena, se’n va anar més content que un repic de castanyoles, dalt d’un “tablao” flamenc.
La masia segueix al mateix lloc, efectivament, però coberta d’herbes i en males condicions de salubritat. Caldrà arromangar-se, els anys no passen en va, s’ha deteriorat, però encara és habitable. L’hort s’ha convertit en un solar, un erm, un àrid pedruscall on la gent hi ha anat tirant els trastos sobrers de casa seva. Cal netejar i endreçar-ho, hi ha molta feina a fer. Primer, airejà la casa, obrint portes i finestres. Escombrà a fons, treu la pols i es feu el llit amb els llençols guardats a l’armari. Després, acumulà les coses inservibles a l’hort i fa una gran foguera. L’endemà, a primera hora del matí, començà a arrencar les males herbes i a agençar i preparar la terra per tal de sembrar-hi de nou. Finalment, en una petita cambra de la part baixa, es prepara el que serà el seu taller. A primera hora de la tarda, baixà a Mollet i compra menjar per omplir el rebost (arròs, llenties, fideus, llet, cafè, patates, cebes, tomàquets....) i llavors per el seu hort.
Al dia següent, en un altre viatge, s’arribà a visitar un parell de joieries, oferint els seus serveis de rellotger. Allò li proporciona alguna que altra, feineta per anar tirant. També aprofita els dies que hi ha fira a la plaça, per muntar la seva paradeta i vendre rellotges. Ho fa discretament, per tal de no cridar gaire l’atenció.
El temps passa lentament, entre l’hort i els rellotges. Viu en una austeritat extrema, sense vicis ni distraccions. Tan sols fuma aquella vella pipa mentre treballa al taller. Amb sorpresa, descobreix que el disc de Nabucco, encara sona prou bé, una mica rovellat, en el vell gramòfon. Aleshores, quan l’escolta, sent la presència viva d’en Quim, al seu costat.
La tranquil•litat, però, tampoc li dura gaire, aquesta vegada. La seva vida torna a girar, com en una espiral introspectiva, retornant al centre neuràlgic de la dissort. Acaba de rebre una notificació de l’Ajuntament, comunicant-li que la seva masia, ocupa un terreny expropiat pel municipi, per a la construcció de la nova autopista que ha de travessar la comarca. Li donen un termini de tres mesos per abandonar-la. L’hort està exultant. La vella casa, restaurada a cops d’hores de feina i ara.... novament al carrer. En Paco ja comença a tenir els cabells blancs, no en va han passat els anys. Pateix d’una bronquitis crònica que el fa estossegar cada cop més sovint, i escopir flemes i mucositats. No pot reclamar res, perquè no disposa de documents que l’acreditin. No pot defensar-se, i ja no té forces per començar de nou. A fora d’aquelles quatre parets que l’han acollit i protegit durant tant de temps, les coses han canviat molt, i ell, ja no és jove per intentar refer la seva vida. Es tanca al seu taller i comença a treballar en un giny perillós. Nabucco a tot volum i els dits experts d’en Paco, maniobrant, amb cura, en el petit aparell.
....”aquestes veus clamen al cel. La llibertat dels oprimits. És un crit de rebel•lia, de dolor, d’esperança.... No ho oblidis, mai, Paco, mai!.....”
- Aviat em reuniré amb tu, Quim, i amb tu, Josep....ja he viscut massa i no sóc res més que un pobre diable, un ningú al qui no trobaran a faltar.....
La feina li dura dos dies. Fa un paquetet i el col•loca dins la seva bossa. Encén la pipa i surt a mirar el seu hort. Només una llambregada, just pel seu comiat.
Són prop de les 6 de la tarda d’aquell octubre plujós. Els dies enfosqueixen aviat i la claror minva, quan en Paco arriba davant mateix de la caserna de la de la Guàrdia Civil. La parella de sentinelles no fan cas d’aquell homenet, que es recolza a la paret, inclinat per tal de cordar-se els cordons de les sabates. No adverteixen, tampoc, la col•locació d’un misteriós paquetet, darrera els barrots d’una finestra de la caserna.
Quan la bomba explota, ja en Paco viatja en tren, direcció a Barcelona. És de nit quan arriba al Poblenou. Cerca al camp de la Bota, el ominós lloc on havien afusellat al seu amic i per més que mira i busca, no el sap trobar. La memòria li falla i els records i versions desfiguren el passat. Tot és diferent, A qui preguntar?. Deambulant erràticament, al final, va ha petar als primers sorrals d’una bromosa i obscura platja solitària. Ara plou més fort i algun llampec enlluerna aquell cel tan fosc, avant sala del infern. Bé, intueix que no es troba gaire lluny i.., s’abandona i afluixa deixant-se caure, de genollons sobre la sorra mullada. Està cansat, molt cansat, com si de prompte, li haguessin passat de cop i volta, tot un grapat d’anys. S’estira sobre l’arena, vora el mar i mica a mica, pel efecte del seu propi pes, el cos se li va ensorrant. L’aigua de la pluja li cau al damunt, batent-li el cos sense pietat, comença a tenir esgarrifances de fred. Això és el que busca , pensa agafar una pulmonia i morir d’una punyetera vegada. Mai ha tingut res propi, i al sentir-se desposseït de tot el que havia aconseguit, després de tantes angúnies i patiments, ha perdut la consciència del bé i ha volgut fer mal, molt de mal, a aquells que un dia van assassinar, a sang freda, al seu primer amic.
Estossegant, abans de quedar-se adormit per sempre més, fa el seu darrer crit, al vent i al món sencer:
- CABRONS....!!!
Les onades de la mar li dediquen un rèquiem. I en algun lloc de l’univers, uns cors de veus d’àngels, cantant Nabucco, estan esperant la seva arribada.
Joana
Tinc necessitat de dir-ho: “Aquest conte, està escrit amb el cor. Els meus sentiments, no la meva imaginació, l’han fet possible. En un principi, jo tenia la idea d’escriure sobre les penalitats i les misèries de la postguerra. Vaig cercar un protagonista com a fil argumental del conte i sense adonar-me’n, ni tenir ben clar de què aniria la cosa, vaig trobar-me amb en Paco, en Quim i en Josep. Ells em varen anar narrant la seva història, a cau d’orella, mentre els meus dits dansaven sobre el teclat, de presa, per tal de no perdre’m cap detall. Ells son fruits de la meva inventiva, però a mida que anava avançant, me’ls hi he anat també estimant. I ara tenen vida pròpia”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada