40

8 DE MARÇ

A les dones ens han intentat fer-nos submises, dòcils, amoroses, boniques i manipulables. Però a cada època, n’han aparegut de fortes, rebels, valentes, animoses, sàvies, que han fet certs canvis en la societat marcadament masclista de tota la vida. No fa pas gaire, parlo del temps de les nostres àvies, la dona exercia el seu poder, només dins les quatre parets de casa seva. D’ella depenien els fills, el marit, el bon funcionament de la llar. Han existit tantes generacions de dones “oblidades” que ha arribat el moment de fer justícia i recordar-les. La vida és tant curta, que la mort no tarda en esborrar el nostre pas. Hem sigut formiguetes, constants i treballadores. Hem estat lleones, protegint els fills. Hem sigut companys de cursa amb les nostres parelles. Ens hem re inventat una i mil vegades. Hem treballat i lluitat per a fer-nos valer. “Existir” en plena igualtat de condicions, Aquesta és la nostra reclamació i exigència

LA DEL MIG

No ploro, no puc fer-ho. Tots em miren com si jo fos un monstre. Acabo d’enterrar a la meva mare i el meu rostre està serè i sense signes de llàgrimes contingudes. Les bessones, histèriques, s’abracen a llurs marits i en Marc, enfundat en el seu vestit negre, fa els papers del cap de família, amb molta propietat.

Mentre col•loquen les corones de flors al nínxol, evoco el passat. És com si rememorés una pel•lícula de fa anys, amb flashos d’instantànies de diferents moments d’un ahir no gaire exemplar, ni feliç.

En Marc tenia tres anys quan jo vaig nàixer. Com que era “la nena”, tot van ser alegrois i la meva primera infantesa va transcórrer amb placidesa. Però, lamentablement, no vaig sortir gaire agraciada. De complexió robusta, cara rodona com una lluna, cabells estirats i greixosos difícils de pentinar, no, no era precisament una nina. La mare em col•locava llaços i em feia trenes per tal d’afavorir-me. Em vestia com una reina, però res em queia bé i això la desesperava. En canvi, en Marc era prim i esvelt, amb ulls blaus i rostre angelical. Eixerit i simpàtic es guanyava l’estima de familiars i amics. Per tots aquests motius, als meus set anys, ja estava plena de complexes i em tornava cada cop més tímida i beneita.

Aleshores, van arribar al món les bessones. Ai las!, unes criatures precioses que van acabar per arraconar-me del tot. I així fou com vaig convertir-me en la del mig. Això va representar una mena de buidor sentimental que em feia patir. Jo en tenia cura d’elles, ajudava a la mare amb ganes de rebre el seu agraïment, amb mostres de tendresa i moixaines, però cada volta em sentia més sola i la gelosia em rossegava per dins. No vaig mai demostrar res, perquè me les estimava. Les bessones tenien un do per a la música i els pares les hi van comprar un piano i un violí. Eren petits prodigis, adorats per mestres i familiars. Això va obligar a que em posessin a dormir amb el meu germà, perquè a l’habitació de les “virtuoses” del pentagrama, havia de cabre el piano i el faristol. En Marc va rondinar fins que va d’haver d’acceptar la situació, tot canviant els mobles, al seu gust (ningú va demanar el meu parer).Unes lliteres, dos tauletes per a estudiar i un petit armari complementari per poder col•locar la meva roba.

En va, jo intentava destacar en alguna cosa, però els estudis no m’anaven prou bé. Era una total inutilitat per a la música, només treia bones notes en les redaccions. Tenia imaginació i vaig començar a escriure contes curts i alguna que altra poesia, guanyant per dues vegades, els Jocs Florals de l’escola. Els pares van demostrar molt poc entusiasme pels meus petits èxits. Això em va ferir molt i em va enfonsar encara més.

Als onze anys vaig adonar-me que m’agradava nedar a la piscina. Vaig intentar entrenar i que la natació fos un repte per a mi. Poc va durar el meu propòsit, per culpa de les meves noves obligacions. Sortint de l’escola, havia d’acompanyar a les bessones al Conservatori, els dies que la mare no podia. O anar-les a recollir. En Marc, sempre s’escapolia. O tenia molts deures, o partits de fútbol-sala o partides d’escacs (era un dels favorits pel proper campionat escolar a nivell estatal). Tan era així que vaig abandonar definitivament la natació. (una frustració més acumulada a totes les anteriors).

En aquella època, complits els meus dotze anys,tingué somnis eròtics que em neguitejaven. Sentia en el meu cos unes mans que m’acariciaven fins a llocs prohibits, experimentant alhora, plaer i calfreds. Al despertar-me, em trobava tota molla i em sentia culpable d’aquelles sensacions. Una nit, no obstant, el somni esdevingué terriblement real i em despertà el panteixant alè del meu germà Marc, que em tenia fortament agafada contra el seu cos suat. El vaig mirar esglaiada, sense arribar a entendre res i ell corregué a refugiar-se dalt la llitera. Quantes vegades havia passat allò i per què no m’havia donat jo compte?. Sempre he tingut un són profund i un despertar difícil. En Marc, en veu baixa i tremolosa, em va demanar perdó, suplicant una i altra vegada, que no digués res als pares, que no m’havia fet cap mal, només m’acariciava per a complaure els seus instints sexuals, que no tenia importància...Finalment, encesa de ràbia i de vergonya, vaig encarar-m’hi i....ah!, l’homenet, aleshores convertit en un gallet, em va amenaçar dient-me que si el delatava, ell ho negaria tot i ho atribuirien a la meva fogosa imaginació. Em va prometre, això si, que mai més em tocaria, que estigués tranquil•la.

Vaig reclamar a la mare la meva intimitat, la necessitat de tenir la meva pròpia habitació. Tot es va solucionar quan em va venir la primera regla. Se n’adonaren que ja no era una nena i que havia de deixar de compartir la cambra. El pis del costal va quedar buit i els pares el van comprar. Tirant una paret, van unificar les dues vivendes. Aleshores tots vam tenir el nostre espai.

Sempre havia adorat al meu germà, era el model de fill que tots anhelaven. I jo, sincerament, n’estava orgullosa dels seus èxits. Ara, però, em sentia traïda i estafada i el vaig començar a odiar. Totes aquestes coses les he anat anotant al meu diari personal. Ell ha estat sempre, l’únic confident i el meu consol.

Als 14 anys, finalitzats els estudis primaris, em varen col•locar de dependenta en una fleca, prop de casa. Després vaig treballar de caixera en uns grans magatzems. M’havia aprimat i après a treure una mica de partit del meu rostre. Ja no em trobava tan lletja. Sortia amb amigues al cinema, a ballar, però no m’ho passava prou bé. No acabava d’encaixar en cap grup. Tan és així, que vaig acabar quedant-me els diumenges a casa, veient la tele amb els pares.

Les bessones, tot just acabat el batxillerat, van deixar d’estudiar, dedicant-se plenament a la música, fins que es cansaren d’anar al Conservatori. Al cap de poc temps, van conèixer dos joves, fills d’un fabricant de teixits de Sabadell i començaren a festejar. Van fer una doble boda amb tots els ets i uts i se’n van anar a viure en dos cases adossades, a les afores de la ciutat, propietat dels sogres.

En Marc va aprofitar bé els estudis d’empresarials i ara dirigia una empresa. També es va casar amb la filla d’un directiu de la sucursal a Roma i viu a cavall entre Barcelona i la capital italiana.

I jo em vaig quedar amb la mare. El pare, que quasi sempre estava fóra de casa, treballant d’agent de vendes per tota Catalunya, havia mort mesos abans, d’un atac al cor, quan tornava d’un dels seus viatges. Als magatzems em van promocionar i ara sóc cap de la secció dels electrodomèstics. La meva vida transcorria així, monòtona i gris fins que en Lluís, encarregat de la veïna secció de bricolatge va començar a interessar-se per a mi. Era més gran que jo i estava separat de la seva dona. Al seu càrrec tenia dos fills i es sentia sol, Ens trobàvem sovint a la cafeteria i tot prenent el cafè amb llet, vam intimar una mica, fins que un dia em va proposar anar a viure junts en el seu pis de Gràcia. Tots dos érem coneixedors que en la nostra recent relació no hi havia passió, però si una certa complicitat que podia resultar-nos beneficiosa. Als meus 44 anys, aquest canvi m’ajudaria a posar fi al meu fadrinatge, fugir de casa i crear la meva pròpia família.

Quan vaig dir-ho a la mare va haver-hi un alt i baix. Com podia ajuntar-me amb un casat i viure en pecat?. Davant la meva insistència va acceptar que en Lluís pugés a casa, a parlar amb ella. Tot semblava que anava bé fins que la mare va posar-se molt malalta, havent de córrer a l’Hospital d’urgències. Cap dels dos ronyons li funcionaven prou bé. I va començar el calvari de les anades i vingudes de l’hospital a casa, de casa a l’hospital, per la diàlisi. Havia d’estar connectada a la màquina, dia si dia no. Aquest motiu m’obligà a renunciar els meus somnis i quedar-me dedicada exclusivament a ella. En Lluís ho va comprendre però al cap de tres mesos, s’havia anat a viure amb la dependenta de la secció de joguines.( Li urgia una dona que es fes càrrec de la seva persona, de la casa i els fills).

Perduda l’única oportunitat, vaig restar sola en aquell pis enorme, del que no podia fer-me’n càrrec. Aconsellada per la mare, vaig fer-hi obres, tornant a dividir el pis en dos, com abans. Aleshores el vam llogar i amb els diners, poguérem posar una senyora que li feia companyia, durant el meu horari laboral, i que la duia en taxi a l’hospital, en les seves sessions de diàlisi.

Mentrestant, en Marc feia la seva, ben lluny de les nostres preocupacions. De tant en tant es deixava veure i m’omplia de consells i recomanacions, que poc necessitava. La mare se’n delia per ell i després de les cada vegada més distanciades visites, havia de suportar escoltar les excel•lències d’aquell fill que havia arribat tan lluny. Les bessones es tornaven per venir amb els fills, un diumenge cadascuna, els meus nebots, malcriats i consentits de mena, ho esvalotaven tot i l’avia, tan exigent amb l’ordre, ho deixava fer. Les meves germanes es complaïen parlant de les seves grandeses, davant l’èxtasi de la mare i jo, feinejant per la cuina (els plats no es rentaven sols) anava escoltant tanta fatxenderia i procurava amagar l’amargor i soledat que experimentava cada cap de setmana, fregant la vaixella com si fos el més important de la vida, acariciant les peces de cristalleria i fregant amb fúria els culs de pots i olles.

Durant els quatre anys i tres mesos que va durar la seva malaltia, ni les bessones, ni el meu estimat germà gran, van oferir-se per acompanyar a la mare i donar-me un respir. Només una vegada, vaig intentar demanar-los-hi el favor, quan la Nati, la senyora que ens ajudava estava amb la grip i no podia fer-ho, i vaig rebre un munt d’excuses de mal pagador. Vaig ser jo qui, com sempre, haguera de demanar permís a l’empresa per tal d’atendre a la mare. – “Senyoreta Vidal, no s’acostumi a demanar-nos festa, ja coneix les normes d’aquesta casa” – I jo, empassant-me la saliva i la ràbia davant tan poca consideració.

Ara tinc prop de 49 anys, mare i què és de la meva vida?. Què heu fet, entre tots, de mi? M’he sacrificat pera tu i mai has demostrat cap gratitud. Era normal que la del mig, se n’ocupés, veritat?. M’has tingut en molt poca estima. Sempre he tingut la sensació de ser culpable per no haver encaixat amb les teves perspectives.

T’he de deixar, mare, en Marc s’acosta per endur-se’m cap el seu cotxe. Les bessones ja deuen haver marxat fa estona, no sento els seus planys de comedieta. Ara, potser comenci a viure de veritat, perquè penso donar un gir complert a la meva vida. Vull omplir les llargues hores de la meva soledat, a escriure. No sé si seré capaç de fer una novel•la. El guió ja el tinc guardat dins el meu diari. És un bon material per a començar. Aniré al cinema, al teatre, faré algun que altre viatget pel país.... seré lliure!.

Se m’escapa una riallada inoportuna, fora de lloc (encara estic al cementiri) i tots em miren malament. Pujo al cotxe i en Marc tanca la porta. El seu posat greu i seriós encara em diverteix més.

Una darrera llambregada, mare, perquè no crec que et vingui a visitar gaire sovint. Ja ho faran els qui tant has estimat, jo ja t’ho he donat tot en vida. Ara els hi toca a ells, a omplir-te de flors el dia de Tots Sants....no dubtis que ho faran, són complidors de mena i segueixen les tradicions, Descansa en pau i adéu per sempre!

Joana